"Estic una mica trista per tot el que està passant." Ho diu l'Hermínia Gràcia, que té 102 anys i viu a la residència Icària Residencial, al barri del Poblenou de Barcelona. Una vida centenària. Va néixer quan la Primera Guerra Mundial encara no havia acabat, va complir la majoria d'edat a les portes de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, va patir el franquisme, va veure el naixement d'internet i, ara, viu la crisi del coronavirus. "Jo vaig passar una guerra, però sento més això que la guerra", assegura.

Passa les hores en un sofà, al costat de la finestra. Com sempre.  "Vaig ser modista, tota la vida asseguda." I, a les 17 h, apareix la seva filla. L'Hermínia Villà arriba acompanyada del seu gos, caminant per la Rambla del Poblenou. Es troben i enraonen, cadascuna a una banda del vidre. "Estàs bé? Estàs cansada?", pregunta la filla. A l'altra banda del vidre no arriben les paraules de la mare, però els gestos són suficients. Diu que està bé, tot i que una mica cansada, perquè estava neguitosa. Tenia moltes ganes de veure-la. 

El coronavirus ho ha canviat tot a la residència. "Teníem una organització interna d'uns sis mesos i ara anem al dia", explica l'Elena Vives, treballadora social del centre. El 12 de març van confinar els residents i fins passat un mes no van rebre el material de seguretat per fer front a la Covid-19. Més d'un mes després, continuen amb unes mesures de seguretat estrictes. Els residents no poden rebre les visites de familiars, però sí que continuen en contacte amb ells. "Es comuniquen amb videoconferències, amb trucades, i veritablement això els dona molta força", diu la Núria Piñana, infermera de la residència. 

A la Maria Lluïsa Espí, de 79 anys, la "criden" les seves filles cada tarda, com ella anomena les videotrucades. La Mariana, fisioterapeuta de la residència, l'ajuda a contactar amb els seus. "Quan et donaran els resultats [del test PCR]?", li pregunta una filla. "Ja diran alguna cosa. Si estic malalta, no t'amoïnis que us n'assabentareu", respon la Maria Lluïsa, que no està gaire preocupada per si té la malaltia, perquè no té cap símptoma. 

Per a les treballadores no és gens fàcil tampoc. "És una situació molt forta, molt dura. Anímicament hi ha moltes vegades que t'ensorres; però, a la vegada, també t'enforteixes, perquè has de seguir, lluitar, ajudar i fer la feina tan bé com sàpigues", diu Piñana. "Em sento angoixada per la situació dels residents, dels treballadors...", afegeix Vives. 

"Tot passarà, mama, tot passarà", anima Villà a la seva mare. "M'escaparia, trencaria el vidre i marxaria", assegura Gràcia, mentre fa veure que trenca d'un cop de puny el vidre que la separa de la seva filla, a només uns centímetres d'ella. "Ens comuniquem, ens veiem, ens llancem un petó, ens veiem la cara, ens mirem als ulls... i penso que això ella s'ho mereix. I jo ho necessito", diu Villà. Després d'enganxar al vidre els petons que es fan, s'acomiaden fins demà a les cinc de la tarda, com cada dia de les seves noves vides.