capítols

Durada: 49 min

Dues històries: la Lisa i el poble tlingit, d'Alaska, i la passió dels catalans per Irlanda i la seva cultura. La Lisa va créixer a Alaska, a l'illa de Chichagof, on prop d'un terç de la població pertany al poble 'tlingit', una cultura que, tot i la colonització de russos i americans, va aconseguir mantenir els seus costums i la seva llengua. El pastís que prepara, un 'blueberry pie', podria simbolitzar un punt d'unió. La farina i la mantega dels europeus i els nabius dels boscos septentrionals. Hi ha molts catalans que se senten atrets per la cultura irlandesa i els d'aquest capítol en són dos exemples apassionats. L'Orlando ha aconseguit que el seu pub de Cerdanyola no es diferenciï dels pubs rurals d'Irlanda: la decoració, la música, les begudes... l'ambient en general o, com en diuen en gaèlic, del "bon rotllo", el 'craic'. Els Irish Corner i els Claddagh Ring Dancers són un grup de músics i de ballarins, respectivament, que actuen sovint al local. Els grups es van crear aquí, esperonats per la seva passió en comú. Avui, a més, celebrarem amb els Claddagh un berenar molt especial.

Durada: 50 min

Dues històries: en Jaume i la cultura senegalesa, i "Ingredients", un passeig per la nova ruta de les espècies.

Durada: 50 min

Dues històries: la Mireille i la cuina casolana de Damasc, i "Pho", a la recerca de la sopa vietnamita. La Mireille té una mentalitat molt oberta. Això la va empènyer a fer camí fora del seu país. Aquí ha sabut combinar les tradicions sirianes, tant les culturals com les gastronòmiques, amb els estudis, projectes i oportunitats de feina que està desenvolupant a Barcelona. L'acabem de conèixer mentre cuina amb la Pilar, que justament té pensat d'anar-se'n a viure als països àrabs i que aprofitarà l'àpat per fer una petita immersió en la rica cuina de Damasc; en les "meze", plats i begudes que la Mireille ha heretat de la seva família. La sopa "pho" és un dels plats nacionals del Vietnam, amb una història compartida amb èpoques colonials. La gran diàspora dels vietnamites del sud, als anys setanta, la va fer molt popular als Estats Units, on la Marta Carnicero, que és divulgadora gastronòmica, la va conèixer. Li va agradar tant que fa anys que va darrere d'un recepta prou convincent. Aquest cop s'ha proposat trobar-la i nosaltres la seguim en una intensa recerca que acaba tenint premi.

Durada: 50 min

Dues històries: "Els llenguatges universals", una història croata al Maresme, i cervesa artesana, "el nou culte a Ceres". Entre les matèries que tenen categoria d'universals, la història de la Kaja i en Carles ens parla de tres que són ben importants per a ells: la música, la gastronomia i els idiomes. La Kaja es va formar a Zagreb com a músic percussionista i ara, a Mataró, la ciutat on viu, toca a l'Agrupació Musical del Maresme, a l'orquestra on en Carles hi toca el trombó. La gastronomia és el punt d'enllaç entre Croàcia i Catalunya i les aromes dels 'noklice' o dels 'pala-inke' es barregen sovint, a la cuina, amb les dels plats locals. I per últim, a les llengües que parlen tots dos -entre les quals hi ha el català i el croat-, s'hi ha d'afegir el de l'idioma que els va unir i el més universalista de tots: l'esperanto. Ens quedem a Mataró per conèixer l'Sven, flamenc d'origen i tot un referent de la cervesa artesana al nostre país. Al seu bar, classificat entre els millors del món pel que fa a la qualitat de les cerveses que serveix, molts clients han après, de la seva mà, a valorar noves característiques d'aquesta popular beguda. La cervesa, que porta el nom d'una deessa de l'antiga Roma a la qual es confiaven les collites de cereals, està ressorgint aquesta última dècada en la seva versió més casolana, inspirada en les artesanes belgues. Nosaltres hem demanat als membres de l'Abadia del Pedal que ens expliquin els principis bàsics de la seva elaboració.

Durada: 49 min

Dues històries: el Japó de la Neus, i Pip, una "kiwi" amant dels idiomes. Els tsumami són petites tapes que acompanyen el sake en les trobades que es fan per prendre aquest fermentat alcohòlic de l'arròs. Un dels plats més preuats d'aquest moment continua sent el de la tonyina fresca, i en particular un dels talls de la ventresca, l'ootoro. De tot plegat ens en parlaran la Neus i en Kenji, una parella que s'ha proposat oferir al seu restaurant una cuina japonesa actualitzada, però amb l'essència més autèntica d'aquell país oriental. Xinès mandarí, singalès, castellà, inuktitut, gaèlic, scots, català, grec, maori... són alguns dels idiomes que ha estudiat la Pip, una neozelandesa apassionada per les llengües a les quals dedica hores de feina com a professora, traductora i editora, però també la major part del seu temps lliure. Entre una cosa i l'altra l'hem poguda gravar preparant un àpat típic de la seva ciutat, Nelson, a l'illa del Sud: whitebait patties (raoles de xanguet), poached bass (llobarro bullit amb vi i espècies), no-bake cheesecake (pastís de formatge).

Durada: 49 min

Dues històries: un blog de gastronomia marroquina i la cuina d'en Giuseppe. La 'mrouzia' és un plat important en la cuina marroquina. És un plat festiu que es prepara amb xai, ja sigui durant l'id al-Ad·ha, la festa musulmana del Sacrifici o bé quan s'ofereix un xai pel naixement d'un fill. Aquest és el cas de la recepta que ens explica la Georgina, feta amb part del xai que ella i el seu marit, en Noureddine, que és de Casablanca, van sacrificar en néixer la Salma. La Georgina documenta tot el procés de la preparació d'aquest plat especial que es cuina amb mel i moltes espècies. Fa un temps va obrir un blog, un dels pocs que en aquest país tracten la cuina marroquina. Hi aboca receptes, experiències i consells dels plats que prepara. En Giuseppe va arribar a Catalunya a finals dels anys 50. Una família catalana va confiar en ell per engegar les seves gelateries. Havia après la tècnica de producció a Milà, on el gelat tenia molta fama. Tot i el seu periple al nord d'Itàlia i després a Catalunya, en Giuseppe no ha deixat ni un moment de sentir-se napolità, com diu ell, tot i haver nascut a Salern. Amb els anys els records de la seva enyorada Campània l'han empès a conservar i a transmetre als fills els plats casolans que ja cuinava la seva nonna, l'àvia. Plats avui dia difícils de trobar fins i tot a Itàlia: els 'linguine allardate' (amb salsa de llard), 'scarola repiena rostita' (sí, escarola farcida i rostida), o la 'pizza di grano', una mena de coca de crema a base de ricotta i blat de moro.

Durada: 49 min

Dues històries: L'herència britànica d'en Liam i en David i la taronja carbassa. En Liam va néixer a Eivissa. Eren els últims anys del paradís hippy i els pares van tornar amb ell a Anglaterra. Després d'estar-s'hi un temps, en Liam va retornar a Eivissa i va acabar fent cap a Catalunya. Abans d'instal·lar-se a Barcelona ha viscut a la Vall d'Aran, a la Selva i al Baix Llobregat. És una persona inquieta, que ha sabut adaptar-se a moltes situacions laborals, i ara, en època de crisi, prepara el salt a un altre continent. També és pràctic a la cuina. Ens ho demostra amb plats fàcils de fer i amb una bona part dels ingredients procedents del supermercat britànic on treballa. L'"apple crumble" amb "custard" n'és un bon exemple. El plat principal és ben casolà: uns "sticky ribs" amb salsa agredolça, recepta de la mare. Fa vint anys que en David va ser "abduït" pel color taronja. Amb aquesta declaració tan insòlita us convidem a veure una de les històries més diferents que hem gravat i potser la que més s'allunya dels "Karakia" que heu vist fins ara. La d'en David és una història que barreja art i gastronomia. L'obsessió d'aquest artista d'Igualada pel color de les taronges i les carbasses el va portar a vestir-se de cuiner durant les "performances" que protagonitza. Família i amics també participen en les seves accions, com la que desenvolupa a casa seva -una casa de color blanc i carbassa- fent cuina taronja amb gustos d'altres cultures: la búlgara, la colombiana i la japonesa. Com diu en David, ja que t'obsessiones per una cosa, és més agraït arribar fins al final!

Durada: 50 min

Dues històries: "Iwona, cartografia emocional" i "Nàdia, fent ruta" Per saber com d'important és el sentiment patriòtic per a un polonès cal conèixer la història d'Europa de finals del segle XVIII, moment en què els tres grans imperis, l'alemany, l'austríac i el rus, van engolir literalment tot Polònia. No sabem si el record d'aquest passatge tan cruent per als polonesos va fer decidir la Iwona a estudiar geografia i a conèixer bé el territori; el cas és que des d'aleshores, a més de la feina de cartògrafa, recorda sempre que pot els paisatges viscuts al país: els de la infància a Varsòvia i els de la cultura materna, lligada a la regió de Podlasie. Sovint, els mapes que construeix agafen forma de plat: de 'zrazy zawijane' (rotllets de carn), de 'salatka jarzynowa' (una varietat d'ensaladilla) o de 'szarlotka' (pastís de poma). El 'mansaf' de Jordània és un plat que s'origina en les tradicions pageses i beduïnes del Pròxim Orient, però és a partir de la creació de l'estat jordà, a meitats del segle passat, que es converteix en el plat oficial per a tot tipus de celebracions, sobretot en els casaments. Dos ingredients marquen el tarannà ramader i nòmada dels seus orígens: el xai i el 'jameed', una mena de iogurt salat i assecat que es conserva en boles, com un formatge dur. El pare de la Nàdia és jordà, i tot i que ella ha nascut i crescut aquí, amb predomini de la cultura catalana, s'ha anat amarant, a poc a poc, d'algunes tradicions jordanes. La descoberta del món àrab i l'interès per les cultures de la ruta de la seda l'han portat a participar activament en la seva divulgació. Serà la primera vegada que prepara el 'mansaf' i ho farà amb en Jordi, la seva parella i entusiasta també de la "ruta".

Durada: 50 min

Dues històries: "Els eslaus i la cultura del beure" i "Zahra, conservar la tradició persa" L'alcohol d'alta graduació acompanya sovint els àpats de la cultura eslava. No és en canvi un costum mediterrani, on, en tot cas, tendim a acabar els dinars amb licors més aviat dolços, generalment anisats. La Casa Eslava de Barcelona, una associació culturalment molt activa, visita una fàbrica de Badalona que elabora anís des de fa més d'un segle. Vol conèixer el procés de fabricació d'aquest licor, ja que és una beguda que no es troba als països de l'est. L'experiència els motiva a parlar-nos sobre els seus alcohols i la millor manera de fer-ho és durant un tast que acompanyen amb diferents tapes sobre pa negre ucraïnès (khlib): amb cansalada i all, amb sardines i cogombres, etc. Els nostres protagonistes, originaris de països com Macedònia, Sèrbia, Rússia o Ucraïna, ens introdueixen, d'aquesta manera, en la cultura eslava dels aiguardents. La Zahra va néixer a Itàlia i de petita es va traslladar a Catalunya. Aquesta és la cultura en què ha crescut i que coneix bé. El seu cor, però, està dividit. El seu pare, que és iranià, li va saber transmetre amb tanta passió la cultura persa que és com si ella l'hagués viscuda igualment. Així és com ho sent, i assaboreix cada contacte amb la història i els costums de l'Iran, encara que sigui llunyà. Fa un temps, la Zahra va decidir que podia apostar per la cuina com a futur professional. Fa cursos en una escola d'hostaleria i creu que ha arribat el moment de treballar alguns dels plats iranians que coneix des de la infància: la típica amanida de Shiraz, la ciutat del pare; un estofat de vedella i 'lappeh' (un llegum partit); un plat d'albergínia i ous (mirza ghasemi) o el 'fereni', unes postres que s'assemblen molt a d'altres que es fan a Catalunya.