Hackers de l'impossible: teoria i pràctica de l'esquerda

Doncs, sí. Érem a plaça i somiàvem Reijkavík. I tal dia farà deu anys. A la plaça Catalunya de Barcelona, primers compassos d'un 15M indignat, s'havien rebatejat els distints espais de treball, protesta i debat amb tres noms globals: Islàndia, Tahrir, Palestina. Islàndia perquè allà sí que es jutjaven banquers. I els condemnaven i tot. I es disposaven a fer una nova constitució per provar d'evitar que tornés a passar. Rato celebra l'entrada de Bankia a la Borsa, el 20 de juliol del 2011 ("L'escletxa", de David Fernández de Castro) Aquí, novembre de 2010, era tot el contrari. Els indultaven. Fet i desfet, aquest va ser el comiat i el darrer gest del darrer consell de ministres de Rodríguez Zapatero: indultar el número dos del Santander, Alfredo Sáenz, condemnat per corrupció en una derivada catalana de la prevaricació judicial del cas Estivill. Piqué Vidal, l'advocat del jutge Estivill i també implicat en la trama, també seria condemnat anys després: per blanquejar diners del terrible i temible càrtel de Sinaloa. Ho barrejo tot deliberadament, perquè fer-se una pregunta contra el poder porta indefectiblement a fer-se-les totes. Així és l'essència del que es pot veure, sense cap ficció i amb sobredosi d'hiperrealitat, en el documental "L'escletxa". Síntesi dràstica: la crònica lliure de per què l'únic superbanquer empresonat -Rodrigo Rato- ho fou per l'activisme inclaudicable d'un petit i dinàmic grup de ciberactivistes que sabien, i saben encara, una tautologia permanent. Que la bogeria no és oposar-se al sistema. La bogeria col·lectiva és, precisament, no fer-ho. A l'assemblea general del primer aniversari del 15M, Simona Levi va anunciar que havien dissenyat un pla de cinc anys per "portar a la presó Rodrigo Rato si era realment culpable de certs fets" ("L'escletxa", de David Fernández de Castro) Es podrà dir i l'estadística ho confirma que la metàfora dràstica és que l'únic banquer de tota aquella tropa, l'únic cap gros de renom d'entre els 65 condemnats del cas Bankia-Blackcards que hem vist entrant i sortint de la presó és Rodrigo Rato, que havia jugat tots els papers de l'auca de l'orgia financera i immobiliària que ens ha dut fa temps a un lloc ja pitjor. De vicepresident d'Aznar a director de l'FMI, a màxim dirigent del frau tafurer de Bankia. Fins a esdevenir banquer empresonat -com Al Capone, pel detall de les targetes black, no pel forat negre sencer que van provocar. La lletra petita escriu moltes altres coses, en tots els sentits i que caldria no oblidar -tot el que ens van furtar: 300.000 desnonaments, un milió de preferentistes afectats i un rescat públic a fons perdut de 50.000 milions d'euros. La lletra grossa, però, també parla: que només un banquer va pagar per tots -la resta se'n deslliurà- i encara i només perquè la ciutadania s'hi va posar. La Fiscalia, tan funcional als interessos de l'statu quo, mirava a una altra banda. Mentrestant, avui, encara ens ho podem dir i demanar tot a partir del cas Bankia. Sobretot de la contrahistòria de Bankia: la de Xnet i 15MpaRato. Un equip -vocació, mètode, xarxa-. Una bústia anònima. Un missatge estrany. Vuit-mil correus de Blesa. Un incendi incontrolat al cor del sistema. El 16 d'abril del 2015, Rodrigo Rato, exvicepresident del govern espanyol, exdirector gerent del Fons Monetari Internacional i expresident de Bankia, va ser detingut per ordre judicial a instàncies de la Fiscalia. Va ser detingut pels suposats delictes de blanqueig de capitals, frau i alçament de béns ("L'escletxa", de David Fernández de Castro) Doble moral, doble economia i doble comptabilitat. Com va passar, per què ho vam permetre, quins pocs s'hi van resistir? Totes les preguntes de cop -i algunes respostes pràctiques- les trobareu en cinquanta-set minuts i escaig. Perquè només furetejant enrere podrem seguir mirant endavant. El cicle és el que ha estat i el desajustament encara perdura, rere el cràter d'una corrupció múltiple amb cinc fesomies entrecreuades que tot ho degraden i devaluen: el finançament il·legal dels partits polítics, els sobrecostos de la concertació público-privada, els estralls de l'especulació corruptora del tsunami immobiliari, la indústria del frau fiscal i la colonització mafiosa dels baixos de l'economia catalana. Mirall retrovisor, el suïcidi de Miguel Blesa marcà també l'inici del final d'una època, amb Bankia a la retina -amb 14 empresonats més al costat de Rato i seixanta condemnats, entre ells alts dirigents del PP, membres de sindicats i partits de pretesa esquerra, un excap de la Casa Reial o l'expresident de la CEOE. Per dir-nos-ho tot: un tal Pedro Sánchez va ser conseller de Caja Madrid entre 2004 i 2009. La sortida en fals d'un cicle ens va fer entrar en un altre massa semblant: els desnonaments no cessen, els fons voltors planen per tot el país i caldria no oblidar que, present incert, la taca de fetor de clavegueram del comissari Villarejo ha anat afectant els grans noms de la gran banca -començant per Francisco Gonzalez del BBVA. La civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona -escrivia Voltaire. Show must go on. Obra de teatre "Hazte banquero", una iniciativa d'Xnet i 15MpaRato creada a partir dels correus de Miguel Blesa, president del consell d'administració de Caja Madrid (1996-2009) ("L'escletxa", de David Fernández de Castro) Sempre hi ha una esquerda. Allà on rauen totes les esperances. Un fil des d'on desfer cada madeixa. L'alternativa sempre sempre serà una escletxa des d'on resistir. Com esquerda va ser que algú -qui, per què- li fes arribar a Xavier Vinader, referent en posar la falca en cada forat, el contracte blindat d'Alfons Todó. Ho dic per la comparativa adolorida: del forat de Bankia -23.000 milions d'euros públics- n'hi ha hagut judicis. Del forat de Catalunya Caixa -12.500 milions d'euros- només ha quedat una completa impunitat i alguna cosa més que pagarem cara -la desaparició del sistema català de caixes, tan cobejada per la banca privada. Cirereta de vergonya i el moll de l'os que va surar en el darrer judici a Bankia -la sortida tafurera a borsa amb la comptabilitat falsejada-, allà on la sentència fa una giragonsa acrobàtica per signar una absolució que olora a cap innocència: dialècticament, l'absolució es motiva sostenint que només poden condemnar Bankia si alhora condemnen tot el sistema financer sencer en bloc. És a dir, si condemnen també regulador i supervisor -Banc d'Espanya i CNMV. Per no fer-ho, el sistema es va autoabsoldre. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma. «L'escletxa» només és, per sort, la porta oberta a la propera esquerda -davant Google a l'assalt de les escoles, per exemple-, a saber que sí, que sempre es pot -si s'hi posa horitzó, temps i perseverança-, i a descobrir astorats tot el que ens queda per fer. Llum a la foscor, en diríem avui. Per acabar clar i català: hi ha un conte breu, d'en Jorge Riechmann, que xiuxiueja a cau d'orella que en tota comunitat humana hi ha dos tipus de llestos. Els que ho volen manar tot -diguem-los tirans- i els que es volen quedar amb tot -diguem-los lladres. No caldria dir que sovint són els mateixos. Però des d'Antígona i Espartac, només hi ha dos estris fràgils per combatre'ls: la democràcia política -que totes i tots som iguals- i l'ètica de la decència -per desterrar la pitjor versió de nosaltres mateixos. D'esquerra a dreta, Sergio Salgado, membre d'Xnet; Maddalena Falzoni "Maddish" i Simona Levi, fundadores d'Xnet ("L'escletxa", de David Fernández de Castro) És el mercat, amics, va dir Rodrigo. Som la gent, va dir Xnet. L'agraïment - el retrobament avui en pantalla, però sempre al carrer - amb la Simona, la Maadish i en Sergio, amb la xarxa Xnet nostra de cada dia, significa i dignifica tot just això: la democràcia política i l'ètica de la decència que van fer possible - gràcies, equip; gràcies sempre - una escletxa. Una escletxa de justícia. La que més necessitàvem aleshores. La que més necessitem encara. La que més necessitarem demà.

Hackers de l'impossible: teoria i pràctica de l'esquerda

"Ens veurem a l'infern", "fins aviat, gàngster!", li va dir David Fernàndez a Rodrigo Rato en seu parlamentària l'11 de novembre de 2013. Ara, 8 anys més tard, l'exdiputat i periodista reflexiona al voltant del "Sense ficció" "L'escletxa" i els fets de Bankia