Dijous, 29 de setembre, a les 22.41, al 33

Llorenç Soler, mestre i pioner del cinema documental independent a Espanya

"El documental" recupera al 33 "Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l'honestedat", un retrat del cineasta Llorenç Soler, un dels precursors del cinema documental independent a Espanya a partir de la dècada dels anys 60 del segle passat. Mestre de documentalistes, tant des del punt de vista tècnic i estilístic com ètic i moral, ja que ha entès el documental com el gènere que pot donar veu a aquells que mai n'han tingut, negats sistemàticament pel poder

Llorenç Soler (València, 1936) és un dels pioners del cinema documental independent a l'estat espanyol. Això vol dir que pertany a la generació –i n'és un dels protagonistes principals– que va començar a filmar, durant la dècada de 1960, documentals independents i alternatius respecte al monopoli punitiu que exercia l'estat franquista en l'àmbit audiovisual informatiu, tant en televisió (TVE) com en sales de cinema (No-Do).


I tanmateix podem dir que Soler és un documentalista per accident, no vocacional. De fet, mai hauria volgut passar d'amateur. En el fons, Soler és un home que sempre ha necessitat expressar-se, ja sigui amb el cinema, la fotografia, la poesia o la pintura. Un home creatiu, lliure i insubornable.
Quan Soler comença a fer cinema, opta gairebé de forma natural pel discurs de realitat, pel documental, en un context de censura absoluta sobre els discursos de realitat, especialment en l'àmbit audiovisual. Cap al 1962 i a l'Espanya franquista, el discurs informatiu audiovisual està monopolitzat per TVE i el No-Do. És contra aquest discurs monolític i autoritari contra el qual es rebel·len Soler i altres pioners, companys de generació.


La irrupció d'una generació de cineastes independents i contraris al règim franquista en la dècada del 1960 respon a factors de progrés econòmic i l'obertura d'un règim necessitat d'acceptació. En aquest context, una nova generació (en bona mesura fills benestants del règim) es consciencia contra la dictadura mentre té a l'abast mitjans nous.


Soler no és ben bé un fill del règim, però sí és fill d'una bona família burgesa d'Alcoi vinguda a menys. Per aquest motiu, va haver de sofrir una infantesa de necessitat imperiosa d'aparences. Va estudiar en bones escoles de la seva terra natal, on la seva sensibilitat especial va xocar ben aviat amb els fills de les bones famílies valencianes.


Soler va dedicar-se al cinema per casualitat. Enginyer no vocacional però amb un bon lloc de treball a les drassanes de Barcelona, un dia s'hi va trobar precisament Juan Piquer, un dels pocs amics d'infantesa, que treballava en una agència de publicitat i encarregava anuncis a productores. Soler va trobar l'oportunitat de fer una feina més creativa i es va comprar una càmera, sense gairebé saber com s'utilitzava.
Al llarg de més de 50 anys de professió, una constant del cinema de Soler ha sigut l'obsessió per donar veu als que no han tingut mai possibilitat d'expressar-se, als desheretats de la terra, als que no tenen esperança i, malgrat tot, parlen esperançats, tot provocant la ganyota adolorida de l'espectador.


Soler és un gran experimentador de la tècnica cinematogràfica (i audiovisual, en general), tant de la imatge com del so. Però la seva experimentació no ha tingut mai una intencionalitat merament formalista, sinó expressiva: la recerca d'estratègies narratives noves basades en la imatge i el so per expressar idees.


I per aquest camí Soler ha acabant sent una gran teòric de la narrativa cinematogràfica i, sobretot, documental. N'ha escrit llibres i ha impartit multitud de seminaris. És interessantíssima la seva concepció del documental com a tractament creatiu i subjectiu de la realitat. Les seves reflexions i el seu mestratge han estat presents al documental.

L'edició d'enguany del festival DocsBarcelona va retre un homenatge a Llorenç Soler. A la sessió es va projectar "La família de Kènia" (2005)  i "El largo viaje hacia la ira" (1969), memorable documental que narra el periple dels obrers i les famílies que arribaven a Barcelona a buscar feina. Inclou seqüències que han servit com a imatges d'arxiu en incomptables treballs posteriors que han volgut explicar aquella època i que Llorenç Soler va filmar amb mestria i sensibilitat. I és que sense la seva figura, no es pot entendre la història del documental - i social - a Catalunya els últims 50 anys.

 

Premis
Premi mirades, DocsValència, 2019


Fitxa tècnica:
Direcció: Albert Montón
Producció: Miquel Francés, Antoni Medall
Fotografia: José Vicente Viadel
Edició: Javier Casanova
Universitat de València
Espanya
2018

"Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l'honestedat" és una producció del Taller de Audiovisuales de la Universitat de València.

 

Anar al contingut