"Thalassa" ens porta aquesta setmana a l'illa de Roatan, a Hondures, per conèixer en Karl, un nord-americà que té un submarí i es dedica a passejar turistes pel fons del mar. El seu submergible és groc, es diu Idabel i l'ha fet ell mateix, un somni adolescent convertit en un mitjà de vida.
Ens endinsem en la Barcelona més marinera i mediterrània. Farem un recorregut per diferents indrets genuïns de la ciutat que desborden història amb aroma de mar. El Mercat del Ninot, el barri de la Ribera, la llibreria Nàutica, seran algunes de les nostres parades per trobar-nos amb gent de mar. Tot i que la ciutat ha canviat molt en els darrers anys, aquestes persones i aquests indrets ens demostren que Barcelona encara té gust de mar. Un viatge inspirador cap a l'esperit marítim de la ciutat, que perdura.
Des que va començar el segle XXI la pirateria marítima, en comptes de desaparèixer, ha augmentat considerablement en algunes zones del planeta. En aigües de l'Índic nord i al mar Roig s'ha convertit en un complex i seriós problema pels atacs dels pirates somalis, com al golf de Guinea, a l'Àfrica, on els pirates també estan molt organitzats. Però també hi ha altres formes de pirateria en altres llocs. Les víctimes més cobejades són els grans mercants i pesquers, però la presa més fàcil, sens dubte, són els indefensos velers. El vell somni de conèixer mars exòtics o fer la volta al món amb un vaixell propi avui pot convertir-se en un malson davant un atac pirata.
Descobrim la platja de surfistes més popular de Califòrnia: Venice Beach. Artistes, skaters, hippies i surfistes creen un espectacle diari en el passeig marítim més retratat per Hollywood. Una atmosfera bohèmia i eclèctica que ens transporta als orígens del surf i ha captivat el català Pere Margalef, que des de fa set anys surfeja a les platges de Califòrnia.
La badia dels Alfacs, protegida per la península de la Banya, és un dels espais més singulars del delta de l'Ebre, no només pels valors ambientals sinó també pels elements històrics i culturals. En aquest tranquil racó, a l'extrem més al sud de Catalunya, es conserven algunes de les pesques tradicionals més ancestrals, com ara la pesca a la paupa, un sistema gairebé desaparegut que consisteix a atrapar els peixos únicament amb les mans, la vista i molt d'entrenament. Maian Zaragoza ha tornat als orígens i ara es dedica a pescar com ho han fet durant generacions a la seva família. No només ha recuperat una tradició, sinó que es guanya la vida amb un dels sistemes de pesca més primitius. En aquest reportatge l'acompanyem a descobrir el misteri de caçar un peix amb les mans.
Veure bussejadors ascendint per senders de muntanya o equipant-se entremig de pistes d'esquí és una imatge curiosa que encara sorprèn a Catalunya, però el busseig d'alçada és una activitat ja molt arrelada a altres països com Suïssa, França o Alemanya. En aquest reportatge seguirem els pioners del submarinisme d'alçada al Pirineu català per descobrir les meravelles de bussejar sota el gel i els secrets que amaguen les immersions als llacs de muntanya.
El paisatge és alguna cosa més que el simple escenari físic on desenvolupem la nostra vida, és més que la natura verge i salvatge. És el fruit de la intervenció de l'home que el transforma, del seu encert o del seu despropòsit. És una cosa viva que té un valor especial. Cadascú té els seus paisatges preferits, sovint ancorats en els nostres primers records.
Tornem al "Rafael Verdera", el vaixell en actiu més antic de la flota espanyola, un vell conegut del programa que acaba de tornar d'un llarg viatge per l'Atlàntic de cinc mesos... Fa tretze anys que no el vèiem i ens trobem que ara el vaixell és un altre després de les últimes reformes; a més, la família ha crescut i els dos fills de Mikel Arizmendi (capità i armador) i la seva dona, Núria, s'han convertit en uns bregats mariners.
A finals de la dècada dels 70, als inicis de la Transició, el vilanoví Xavier Soler, un jove professor de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que a més s'havia tret el títol d'arquitecte naval als Estats Units, construeix de forma amateur, durant el seu temps lliure, el primer veler de fibra de polièster, fet sense necessitat de motlle, que es fa a Espanya. Després escriu un llibre explicant com qualsevol pot fer el seu propi vaixell. El llibre és un gran èxit i es desperta una febre de construcció de vaixells amateur al nostre país que no es tornarà a repetir. Molts van seguir els seus passos, mentre Xavier no parava de dissenyar nous vaixells per a la indústria nàutica del moment. Alguns dels seus projectes van donar molt a parlar. Avui, als 67 anys, Xavier està jubilat però no para de generar noves idees amb la intenció de convertir-les en realitats materials. Xavier Soler no ha deixat mai la seva passió pel mar i els vaixells.
Fa més de 200 anys els pescadors japonesos, buscant deixar constància de les seves captures, van inventar el Gyotaku, una curiosa tècnica artística que consisteix a pintar amb tinta xinesa els peixos acabats de pescar i imprimir la seva empremta sobre un paper. Avui, la Victòria Rabal, una artista apassionada de la fauna marina, ha recuperat aquesta tècnica que per a ella consisteix a capturar una absència, a capturar "l'ànima dels peixos". L'acompanyem en el seu projecte per poder imprimir amb la tècnica del Gyotaku totes les espècies que es comercialitzen a Mercabarna.
El 1953, Jacques Costeau va titular el seu primer llibre sobre el món submarí: "El món del silenci." Però avui tothom sap que això no és cert: el mar és ple de sons naturals que es transmeten ràpidament en totes direccions. I gràcies a això, els cetacis es poden comunicar. En les últimes dècades, les tècniques de prospecció acústiques han obert els ulls als científics marins i els han ajudat a desxifrar les profunditats de l'impenetrable oceà. Però fins fa poc ningú no s'havia adonat que durant l'últim segle, a causa de les activitats humanes, el mar s'ha tornat un lloc molt sorollós.
Tothom ha somiat algun cop descobrir una illa deserta, una terra com les que descriuen els llibres de nàufrags i pirates. Qui no voldria hissar les veles i deixar-se endur pel vent, fins a una illa lluny de tot? En Toni Casas, el navegant català, es coneix el Mediterrani com el pati de casa seva. I en aquest reportatge ens duu a una d'aquestes illes que molts somien però pocs coneixen: Tavolara, un indret fora del temps. Situada al nord-est de Sardenya, la reserva marina de Tavolara està dividida en cinc àrees amb normatives diferents que han aconseguit, fins ara, preservar el medi marí. Les espècies més característiques del Mediterrani viuen en aquestes aigües. El control de la pesca és el que ha permès que, avui dia, Tavolara sigui la reserva marina del Mediterrani amb més biomassa per metre quadrat.
Sobre la costa nord-est de Mallorca s'alça la serra de Tramuntana, un pulmó verd aferrat al mar on al llarg dels segles l'home ha anat esculpint un paisatge únic amb l'objectiu de treure el màxim profit del mar i de la terra. L'empremta que han deixat les diferents cultures en la construcció de sistemes hidràulics, conreus, bancals de pedra en sec... l'han fet mereixedora de ser declarada per la Unesco patrimoni de la humanitat pel seu paisatge cultural el 2011. Però tot i que aquesta etiqueta l'ha situada avui en el punt de mira de tothom, ja fa dècades que alguns dels habitants de la serra de Tramuntana vetllen perquè aquest paratge tan mediterrani es conservi amb tots els seus valors culturals i mediambientals.
"Thalassa" arriba amb olor de vernís venecià per mostrar-nos la feina dels artesans de góndoles. Visitem les drassanes on mestres fusters creen les barques destinades a passejar l'amor pels canals, un ofici que perviu i que passa de generació a generació. De passada, aprofitem la visita per fer un tomb sota els ponts de la ciutat.
Imaginar un món sense petroli sembla avui impensable per a la majoria, però l'era de l'or negre ja fa anys que anuncia la seva fi irremeiable. La necessitat de desenvolupar noves fonts d'energia sostenible que puguin substituir els combustibles fòssils, dels quals depèn prop del 95% del transport global, és cada cop més urgent. I malgrat que encara són una minoria, alguns tenen molt clar que ha arribat l'hora de fer el pas a l'era de les energies renovables. A Catalunya, la innovació en nous sistemes de propulsió per a vaixells encara és modesta, però els qui ja treballen amb visió de futur estan convençuts que, malgrat que s'avanci a poc a poc, els nous sistemes de propulsió aniran agafant força entre les noves generacions. I sigui per convicció ecològica o tecnològica, arribarà el dia que les energies renovables substitueixin completament els carburants fòssil.
El mero s'ha convertit en un dels objectius prioritaris de l'aqüicultura. Perseguit durant anys, fins a posar en perill la seva supervivència, avui és a la llista de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura com a espècie amenaçada i, per tant, ara és objecte d'una cura especial. Des de fa uns anys, s'estan fent nombrosos estudis per coneixe'n millor la biologia que permetin fer possible la cria i reproducció en captivitat, amb l'objectiu d'aconseguir reintroduir-lo en les àrees on ha desaparegut i, també, estudiar la viabilitat de la seva explotació comercial en instal·lacions d'aqüicultura. Però tot plegat té una dificultat afegida: el mero és una espècie hermafrodita. Actualment un equip de biòlegs de la XRAq, la Xarxa de Referència de R+D+I d'Aqüicultura de la Generalitat de Catalunya, hi està treballant a fons per tal que la seva reproducció en captivitat sigui un procés viable.
Coneixerem l'associació Bricbarca de Vilassar de Mar, nascuda fa 15 anys per recuperar la memòria marinera del Maresme, el seu patrimoni nàutic i la navegació tradicional amb vela llatina. A través dels seus socis i amics entrarem en aquest somni mariner col·lectiu que no està exempt de dificultats. I coneixerem el "Sant Ramon", el vaixell insígnia de Bricbarca, el més gran que navega amb vela llatina pel Mediterrani, font de satisfaccions i de moltes feines.
LA FORÇA DEL LLEVANT. La diada de Sant Esteve de l'any 2008, la costa catalana va viure una de les llevantades més fortes de què es té constància. Les destrosses van ser molt importants. Però les llevantades no són un fenomen extraordinari. El Servei Meteorològic de Catalunya en té un registre estadístic històric que ho demostra.