Per l'Aeroport de Barcelona hi passen uns 100.000 passatgers al dia, més de 44 milions a l'any; hi treballen gairebé 20.000 persones; cada hora s'enlairen o aterren 90 avions; se serveixen 4.000 cafès i 24.000 entrepans; es processen 8.000 maletes cada hora; hi ha 2.925 pantalles d'informació, 7.033 carrets i no tanca mai.

Però les xifres no expliquen l'aeroport. L'aeroport són vivències: gent que arriba al "Last Minute" tard, traient el fetge per la boca, i amb moltes excuses preparades perquè els deixin passar ("que si la ronda de Dalt estava col·lapsada, que si no arribo a la reunió de feina de Bilbao, que si m'acomiaden..."); els "maleters" i supervisors de rampa, que sempre van amb el temps just per carregar les bodegues dels avions, que treballen a 40 graus a l'estiu i sota zero a l'hivern, però que han acabat formant una família.

El temps i la falta de temps. La puntualitat és un concepte sagrat, a l'aeroport, que marca la feina de tots els que hi treballen. Tot ha de funcionar com un rellotge suís. És un engranatge en què si hi falla una peça, les quatre següents també fallaran. El que semblava una incidència petita es converteix en un vol anul·lat i passatgers i maletes que s'han de reubicar.

L'aeroport és un espai de retrobament i d'adeu: gent que arriba i riu d'alegria; passatgers que se'n van i ploren perquè se separen temporalment d'aquells que estimen.

Un espai ple de contrastos on els nervis i, a vegades, els crits dels que treballen perquè l'avió surti puntual conviuen amb el silenci de la torre de control.