El primer ocell negre
L'escriptor Salman Rushdie reflexiona sobre el període més difícil i obscur de la seva vida i considera que el seu cas va ser el primer gran avís al món d'allò que succeiria després
El primer ocell negre
"60 minuts": "Salman Rushdie, perseguit per la mort"

El primer ocell negre

L'escriptor Salman Rushdie reflexiona sobre el període més difícil i obscur de la seva vida i considera que el seu cas va ser el primer gran avís al món d'allò que succeiria després

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Salman Rushdie va demanar a uns quants amics coneixedors del món islàmic que llegissin les proves del seu nou llibre "Els versos satànics" abans de publicar-lo. Un d'ells, l'editor en anglès de la seva obra anterior, "Els fills de mitjanit", li va dir amb un somriure: "Alguns musulmans s'ofendran". "Res de l'altre món", va pensar el jove Rushdie, perquè tampoc els va agradar als religiosos més conservadors tot allò que havia escrit anteriorment. No s'imaginava la tempesta que li venia a sobre.

L'escriptor i assagista Salman Rusdie, autor de 'Versos satànics', va ser condemnat a mort per una fàtua de Khomeini el 1988
L'escriptor i assagista Salman Rushdie, autor d'"Els versos satànics", va ser condemnat a mort per una fàtua de Khomeini el 1988


Qui es podia imaginar al final del segle XX que algú pogués ser condemnat a mort per escriure una novel·la? La fàtua, la condemna a mort llançada el 1989 per l'imam Khomeini, va significar per a Rushdie, en la fase més aguda de l'amenaça, una dècada de clandestinitat amb protecció policíaca permanent, amb almenys 56 canvis sobtats de domicili i una vintena d'intents d'assassinat. L'explosió de ràbia, d'ira, entre els sectors més fonamentalistes del món islàmic va ser brutal.

"Jo coneixia la pujada del fonamentalisme islàmic, de fet a 'Els versos Satànics' hi ha un personatge que és aquesta mena de predicador fonamentalista. Crec que qualsevol que sigui d'Orient era sensible al que passava al món. Ho sabíem", Salman Rushdie

Però ni ell ni ningú s'imaginava l'abast de la reacció. Des de llavors, des de la revolució islàmica a l'Iran i la instauració d'un règim teocràtic, confessional, encara plenament vigent, aquella fàtua ha arribat als nostres dies en multitud d'expressions i d'accions terribles a gran escala en les quals l'aniquilació física del dissident, del crític, d'aquell que no combrega amb els principis més rigoristes de l'islam, és el denominador comú. Un esclat, amb l'aparició d'Estat Islàmic i el terror global com a manifestacions més recents, amb què la ceguesa de les principals potències occidentals ha col·laborat sovint de manera decisiva.

Crema del llibre de Salman Rusdie 'Els versos satànics'
Crema del llibre de Salman Rushdie "Els versos satànics"

El primer ocell negre
Salman Rushdie compara aquell moment inicial de la intolerància més brutal de què va ser víctima amb l'efecte visual d'una seqüència de la pel·lícula "Els ocells", d'Alfred Hitchcock: els nens canten dins la classe i un d'ells surt un moment al pati i veu un sol ocell negre, un corb, quiet, sobre un cable elèctric. No significa gran cosa, res d'especial. El nen torna a classe i al cap d'uns minuts torna a fora i ja hi veu 500 corbs.

"Només és retrospectivament, quan hi ha 500 ocells, que comences a pensar: 'Ai, sí, hi havia aquell primer ocell'. Crec que el que va passar amb 'Els versos satànics' és que va ser el primer ocell negre", Salman Rushdie

Va ser el primer gran avís al món d'allò que succeiria després. La conxorxa mundial dels intransigents va anar trobant terreny adobat, propici, fins a arribar a l'actual període històric en què, a través de les xarxes socials, l'odi i la intolerància grupal es multipliquen i s'escampen fins i tot més enllà de l'àmbit del rigorisme religiós.


En virtut d'un acord entre Londres i Teheran, la fàtua oficial iraniana fa anys que es va cancel·lar. Però continua vigent per als més irreductibles: encara posen preu al cap de Rushdie. Però l'escriptor viu ara més tranquil a Nova York, sense l'angoixa d'aquells temps a Anglaterra. I reflexiona amb ironia sobre el passat i el present. Però diu estar convençut d'una cosa: "el partit de l'odi" aconseguiria ara que una gran part d'aquell suport que va rebre als anys 80 no el tingués en l'actualitat.

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut