Superlliga: història d'un projecte fracassat... de moment

La idea d'una gran competició europea on els millors equips del continent s'enfrontessin de forma més habitual que en l'actualitat fa molt temps que s'arrossega. El fet de guanyar més diners és la raó de pes principal per a aquesta aposta però també la tendència dels gustos entre els aficionats. En el cas del Barça, per exemple, una enquesta de l'any 2016 indicava que els 80 per cent dels socis preferia veure més partits de la Champions que no pas de la Lliga. Tot plegat va fer que aquell mateix 2016 quatre clubs europeus es posessin en marxa per organitzar una Superlliga. Eren el Barça, el Madrid, la Juventus i el Bayern de Munic. La idea es va comunicar a la UEFA, que es va avenir a iniciar una negociació per arribar a un acord. Aquest acord va arribar en el moment que l'eslovè Aleksander Ceferin va accedir al càrrec de president de l'organisme. El pacte va ser molt clar: els principals clubs europeus passarien a ingressar el doble per la seva participació a la Champions a partir de l'any 2018. Però a poc a poc la confiança es va anar trencant. Els grans d'Europa veien com la UEFA guanyava cada cop més diners pels drets de televisió i patrocini però ells no en sortien gaire beneficiats. La frase més repetida en els despatxos dels principals equips era "no anem bé". Tres clubs -el Barça, el Madrid i el Manchester United- van treure del calaix el projecte de la Superlliga i van començar a parlar amb els altres grans clubs. La situació va explotar amb la pandèmia i les terribles conseqüències econòmiques que ha provocat als clubs. Els jugadors del Barça amb el doctor Trilla a l'inici de la pandèmia Els grans d'Europa van fer un crit d'auxili desesperat a la UEFA. Davant les multimilionàries pèrdues provocades per la Covid, els clubs més importants van demanar a la UEFA que els hi retornés una part dels diners que l'organisme europeu havia anat acumulant. Els clubs entenien que la UEFA s'havia enriquit gràcies a ells i demanaven que ara fos solidària, encara que fos en forma d'un avançament de futurs ingressos. Però el que es van trobar va ser una UEFA tancada en banda. "Tots tenim problemes", va ser la resposta dels dirigents del futbol europeu. Els grans clubs entenien que, així com els governs dels països ajudaven els sectors econòmics més castigats per la pandèmia, la UEFA havia de fer el mateix amb ells, que acumulaven pèrdues de centenars de milions d'euros. Davant la negativa de la UEFA, l'aristocràcia del futbol europeu es va organitzar. Es van fer reunions al més alt nivell on hi assistien directament els propietaris dels clubs. I va néixer el projecte definitiu de la Superlliga. Florentino Pérez va assumir-ne el lideratge amb una frase lapidària: "Es fa i punt". Florentino Pérez, un dels fundadors de la Superlliga Entre altres coses, van pactar límits salarials i controls dels traspassos. Van decidir que hi hauria subvencions per a la resta del futbol i també es va acordar que les lligues nacionals es mantindrien. Però el control de la competició europea seria d'ells. Això vol dir, per exemple, que tots els ingressos d'un dia de partit van a parar als clubs, no com ara que la UEFA es converteix en propietària dels estadis per un dia i el fa servir per al seu interès convidant els seus patrocinadors. Finalment, la precipitació a l'hora de comunicar el projecte l'ha abocat al fracàs. Però els monumentals problemes dels grans clubs europeus continuen presents. La història de la Superlliga no ha escrit el seu últim capítol.

Superlliga: història d'un projecte fracassat... de moment

La negativa en rodó de la UEFA a ajudar els grans clubs afectats per la pandèmia va accelerar l'anunci de la posada en marxa de la Superlliga