El paper d'Eric Garcia i l'intervencionisme de Xavi

Xavi ens acostumarà a prendre decisions en funció del context del rival. Ja va respondre a una idea d'Unay Emery molt atípica, i és que el Vila-real va fer un dibuix amb molta gent per dintre, producte de no tenir davanters com Gerard, i la idea de benefici-riscos (del Barça) no va sortir gaire bé, però tenia sentit. El Vila-real jugava amb molta gent per dintre: Parejo, Capoue, Trigueros i Moi Gómez. Encara que Moi Gómez podia ser un dels davanters, el Vila-real va jugar amb dos davanters, que van ser Pino i Danjuma, i un dels dos obria el camp; això és gairebé inèdit, perquè normalment, quan jugues amb el 4 per dintre i dos davanters, són dos davanters tancats. En aquest cas hi havia un davanter molt obert i un davanter que tenia certa llibertat, però que també tirava cap a l'esquerra. La qüestió és que, esclar, si el Barça jugava amb 4-3-3, tenia 3 migcampistes, el Vila-real d'entrada ja en tenia 4. Però, si resulta que un dels davanters del Vila-real està obert a la banda, un dels teus centrals queda lliure, i per això algú havia de saltar de línia i Xavi va triar Eric. No va acabar de sortir bé, potser, però té sentit tàctic perquè el que no volia Xavi era que el Vila-real tingués molta superioritat numèrica. Per això a la segona part va canviar el tipus de pressió. Recapitulant, si tens tres davanters i vas contra tres defenses seus, necessites un migcampista teu per sortir a fer la pressió a la sortida de pilota. Llavors, ja perds un migcampista, te'n queden dos, i ells en tenen quatre. El 4 contra 2 l'has de compensar. El central blaugrana, Gerard Piqué, desmarcant-se del migcampista groguet, Manu Trigueros( EFE / Domenech Castelló) Piqué era l'home lliure, Araujo estava amb Danjuma, Alba amb Yéremi Pino i el que sobrava era Eric. Com que el Vila-real no tenia ningú obert a la banda esquerra, Eric perseguia Moi Gómez perquè el Vila-real no tingués superioritat numèrica per dins amb tots els problemes per a l'extrem del Barça, fos Abde o Dembélé, perquè el lateral esquerre del Barça tenia una autopista. Penso que no va sortir gaire bé, però té un sentit, que era no cedir a la zona del mig camp. O t'hi acostumes i t'adaptes a tenir inferioritat numèrica, i això a Xavi diríem que li fa al·lèrgia, o ho has d'intentar compensar d'alguna manera, i Xavi va triar aquesta opció. Igualar-ho amb un migcampista no hauria estat una opció més lògica? Ja no en tenies, no te'n quedaven. Si volies pressionar dalt Busquets i De Jong, o Nico, que era l'altre migcampista, saltaven sobre Parejo i Capoue i et quedaven Trigueros i Moi, que eren falsos i que estaven allà entre línies. El Barça tenia només tres migcampistes, per això el Barça reculava i no pressionava a dalt a la primera part, perquè de seguida es trobava que si pressionava, el Vila-real reaccionava i trobava gent per dintre. De manera que Busquets es quedava un dels dos falsos (Trigueros o Moi), l'altre venia Eric, i no es pressionava gaire dalt per no perdre un migcampista contra un central, però, esclar, no va funcionar, i Xavi va dir a la segona part de pressionar home a home, perquè, si no, l'únic que feien era empènyer l'equip cap enrere. Potser hauria estat una solució jugar amb tres al darrere, però crec que Xavi no volia deixar un central amb Yeremi Pino, que és un extrem extrem. Si el Vila-real hagués jugat amb dos davanters normals, igualar-los amb un migcampista hauria tingut lògica, però el problema és que un dels seus davanters era un extrem, i, si treia un central de zona per marcar Yeremi Pino, d'algun lloc se n'havia de treure un altre. El tècnic del Barça, Xavi Hernández, durant el partit Vila-real-Barça( EFE / Domenech Castelló) El futbol modern s'ha convertit des del punt de vista posicional en un esport com era el bàsquet, l'handbol o com eren esports d'espais més reduïts i equips amb menys integrants, fins al punt d'arribar a veure un 10 contra 10, que és el que el Barça va proposar a la segona part, com els equips de Bielsa. Et convenç el sistema de duels individuals a tot el camp? El duel individual és una manera de pressionar, i hi ha alguns prejudicis en el futbol que caldria revisar: no tots els equips amb tres centrals pressionen de la mateixa manera. Parlo, per exemple, del Barça de Koeman, que potser el problema no era jugar amb tres centrals, sinó amb dos carrils llargs on el repartiment d'espais als dos laterals era tan llarg que no convencia tothom. Però no tots els equips amb tres centrals tenen la mateixa resposta, no tots els equips que pressionen individualment ho fan igual, hi ha situacions del context del rival que gairebé t'hi obliguen. Hi ha equips que no agafen home a home, però sí que fan el 5 contra 5 al camp del rival amb 4 contra 3 al darrere. Els equips tendeixen a pressionar zona o home a home, contra l'Espanyol el Barça va pressionar zonal i contra el Benfica home a home. Contra el Vila-real va començar zonal, que els del davant estaven en zones intermèdies, entre dos rivals, no agafant marcatges individuals, i a la segona part va tirar pel marcatge individual perquè estava tenint problemes. Portat a l'extrem l'home a home de Bielsa, amb l'home a home en tots els contextos, potser exagerat però alhora una declaració d'intencions, i si tens jugadors bons, en la intensitat i en el duel directe et suma. Cada equip ha de triar. Bielsa ha fet un "vist i no vist" al Lazio (Reuters) El que no em va agradar tant amb l'elecció d'Eric és que un home a home et tregui de zona. Si Eric hagués fet home a home a l'extrem esquerre, no hi hauria hagut problema posicional. El que crida l'atenció és que hi ha un home a home en què un dels dos jugadors perd la seva posició natural i això desorganitza l'equip, i això fa que el Vila-real, arrossegant Eric i fins i tot Danjuma, que s'enduia Araújo, generava una situació d'un contra un, lateral esquerre Pedraza contra Abde o Dembélé infinita, contra jugadors que no estan acostumats a defensar. Crec que Unai i el Vila-real ho van interpretar molt bé i aquí és on tinc els dubtes i no m'acaba d'agradar la solució que va trobar Xavi, tot i que m'agrada que busqui solucions i que els entrenadors intervinguin i canviïn rutines encara que hi hagi vegades que no surti bé. Xavi ja va intervenir en el 3-4-3 contra el Benfica, també amb el Vila-real, però hi ha un doble vessant: està bé que l'entrenador intervingui, però també t'arrossega a jugar en funció del rival? Sí que l'intervencionisme et pot portar a jugar en funció del rival, però crec que el Barça contra el Vila-real es va trobar un exemple extrem perquè els groguets juguen d'una manera que obliga el rival a canviar, ja ho va patir el United, i els anglesos, a diferència del Barça, no ho van compensar. El Vila-real tenia mil solucions per dintre, però el United no sabia com tapar els forats perquè hi havia esquerdes per tot arreu. Xavi va intentar que no passés el mateix. És veritat que, tant amb el Benfica com amb l'Espanyol, Xavi va estar molt pendent del que planteja el rival per modificar alguns hàbits. En el futbol actual és molt important veure què fa el rival per organitzar l'equip. El més important és no perdre la personalitat i intentar no perdre l'ordre, que és on jo crec que Xavi va estar al límit amb Eric. A la sala de premsa ja ho va explicar, que van buscar que Eric s'anticipés a Moi, perquè si recuperàvem una pilota ens podíem trobar desestructurats, però jo crec que aquí el risc de quedar tu desordenat era superior al benefici de trobar desordenat el Vila-real. S'ha de tenir en compte el context del rival per ser flexible dins d'una idea i una personalitat, perquè el model de joc del Barça no va canviar, simplement va ser més difícil executar-lo, i si el Barça hagués sortit bé des del darrere, que per a mi va ser el principal problema, el rol d'Eric l'hauríem trobat una anècdota menor.

El paper d'Eric Garcia i l'intervencionisme de Xavi

Xavi es destapa com un tècnic que corregeix tenint en compte el context del rival, però sense perdre la personalitat