Open Arms: "No és fàcil per nosaltres decidir qui viu i qui mor"

L'octubre del 2015, dos socorristes, Òscar Camps i Gerard Canals, viatgen fins a l'illa grega de Lesbos. Ho fan després que Camps quedi impactat per la imatge del cadàver, de bocaterrosa, d'un nen en una platja turca. El seu cos menut, escopit pel mar, es va convertir en el símbol de la tragèdia migratòria. L'Aylan tenia 3 anys i fugia de la guerra de Síria. I així va néixer Open Arms. Aylan Kurdi, refugiat sirià de 3 anys, mort a la costa turca (Nilufer Demir) Gerard Canals explica que el primer dia a Lesbos no van veure cap rastre del que estava passant. En arribar al nord de l'illa, la realitat era una altra: "Vam veure desenes de barques al mig del mar. Anàvem sense res. Ens vam tirar a l'aigua i vam començar a rescatar gent." A finals del 2015 i principis del 2016, Lesbos i altres illes gregues van ser la principal via d'entrada a Europa d'uns 900.000 refugiats, la majoria dels quals provinents de Síria. Gerard Canals recorda especialment una data. La del 28 d'octubre del 2015. "Vam tenir un rescat molt gran. És com si hagués caigut un avió. Hi havia molta gent a l'aigua. Dues-centes o tres-centes persones dispersades pel mar. Alguns agafats en trossos de fusta. D'altres, ja morts." D'aquella tragèdia, li ha quedat present una imatge corprenedora: "No se m'oblidarà mai el nadó cap per avall, flotant, que s'anava movent al ritme de les onades." Segons dades de l'ACNUR, el 2015 van morir o desaparèixer al Mediterrani 3.771 persones. Des de llavors i fins l'any passat, la xifra de morts ha pujat fins a 16.812, tot i que altres fonts parlen de més de 20.000 persones. Es fa impossible de saber de manera exacta. "En gairebé 20 anys de socorrista de platja he fet uns 10 o 15 rescats. A Grècia, en un sol dia vaig rescatar més persones de les que havia salvat en tota la meva vida professional." Òscar Camps i Gerard Canals (Emilio Morenatti) Aquest 2021 ACNUR calcula que ja en són 1.205, de persones que han perdut la vida intentant arribar a Europa. Per Canals, el més dur és no poder salvar tothom que ho necessita: "A diferència del que passa a terra, si no atenem algú en els pròxims dos o tres minuts aquella persona acaba ofegada. És molt dur. No és fàcil per nosaltres haver de decidir qui viu i qui mor." "Mediterráneo: la pel·lícula" L'escena d'extrema soledat del cos de l'Aylan, de desemparament d'una vida que tot just havia començat, va ser una puntada de peu a l'estómac de moltes consciències i l'embrió del naixement de Proactiva Open Arms. Ara, la història d'aquesta ONG de Badalona, la dels seus fundadors i també la del miler de refugiats que hi ha participat, malgrat haver de recordar el trauma viscut, ha arribat als cinemes. La pel·lícula, dirigida per Marcel Barrena, esquinça. I el dolor que transmet ens recorda que no podem acostumar-nos a la barbàrie que, dia rere dia, tenyeix de mort les nostres costes. El director en destaca el següent: "És veritat que l'Òscar Camps s'emporta el titular perquè ell era el líder, el fundador d'Open Arms, però aquesta és una història d'herois sense nom." Anna Castillo, Dani Rovira i Eduard Fernández (Foto promocional) El mar vessa d'Aylans mentre l'Europa bunkeritzada i les seves autoritats continuen engreixant el negoci de les concertines i de la seguretat. Sis anys després de Lesbos, Open Arms ja és un símbol: el del compromís amb la vida. Marcel Barrena es pregunta: "A banda d'estar tots esgarrifats amb imatges com les de l'Aylan, realment, què estem disposats a fer? No hem d'esperar sempre que siguin els altres que decideixin per nosaltres. L'Òscar i el Gerard van tirar pel dret." La història de l'ONG va lligada a la lluita constant contra tot tipus d'adversitats: meteorològiques, però també burocràtiques, que són les més cruels perquè estem parlant del destí de milers d'éssers humans. Gerard Canals és clar: "Ens poden deixar rescatar o no. Ens poden posar tots els impediments del món, però la nostra presència almenys assegura que les administracions facin la seva feina. I això funciona." La feina de l'Òscar i dels més de 500 voluntaris de l'ONG han permès salvar més de 60.000 persones. Perquè, al mar, com diuen els tractats internacionals, rescatar no és una opció. És una obligació. La vida de l'Ahmad "Mediterráneo" explica la història de persones com la del sirià Ahmad Alhamsho, que va sobreviure a un naufragi al mar Egeu, en els 10 quilòmetres maleïts que separen les costes turques de les gregues. Al mateix escenari on als socorristes de Badalona els va canviar la vida. L'Ahmad té 29 anys i és actor. I ha ajudat en la traducció i en el doblatge de "Mediterráneo". Va néixer a Al-Thawra, al nord de Síria. Acaba de publicar "Todos los Ahmad del mundo" a Plataforma Editorial. Un relat autobiogràfic, auster i molt colpidor, sobre la duresa de la guerra i la migració. Amb 18 anys va començar el servei militar, just abans que esclatés la guerra. Un quist al fetge el va apartar de l'Exèrcit i li va salvar la vida quan la majoria dels seus amics ja havien mort en acte de servei. Quan va tornar a casa, la situació era insostenible. Els milicians d'Estat Islàmic van sembrar l'horror: "Van executar el meu cosí en una de les places del poble. Van convocar tots els veïns i familiars perquè ho veiessin." Ahmad Alhamsho, autor de 'Todos los Ahmad del mundo' (Catalunya ràdio (Mercè Folch) L'Ahmad també va rebre amenaces de mort per voler dedicar-se a la seva passió: la interpretació. Pels extremistes, les arts són "haram", representen el mal. Per salvar la vida, es va veure forçat a marxar. Va emprendre el viatge amb els seus tiets. Les màfies els van creuar a Turquia. I, novament, amb les màfies van aconseguir lloc en una pastera per arribar a Lesbos: "No paraven de repetir-nos que el mar estava en calma i que arribaríem sense problemes a les costes gregues. Jo tenia por perquè no sabia nedar." El viatge va ser un infern. Els havien dit que a l'embarcació hi viatjarien una trentena de persones. En una barca de nou metres, n'hi havia una vuitantena. La majoria, dones i nens. El mar estava embravit. Les onades van trencar la pastera, que va fer una volta sobre si mateixa. I se'ls va acabar la gasolina. Aleshores l'Ahmad va preparar-se per morir: "Em vaig quedar mirant al mar. Llavors, vaig demanar perdó a Déu. A la meva família. Vaig demanar perdó a qualsevol persona a qui hagués fet mal." Un vaixell de salvament grec els va rescatar enmig dels crits de desesperació El teatre, el salvavides Després d'aquesta experiència tan dramàtica, l'Ahmad va anar a parar al camp de refugiats de Mòria. Llavors, al d'Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia. I finalment al camp de Nea Kavala, una base aèria militar al nord-est del país: "No em trobava bé. Vaig deixar de menjar. No dormia. Vivíem com animals. Però el pitjor de tot era la incertesa." L'arribada de les ONG i dels voluntaris no únicament va millorar la situació al camp, sinó també l'estat anímic dels que hi estaven reclosos, com l'Ahmad. Un grup de teatre de Barcelona, Paramythádes, li va fer tornar la il·lusió per actuar. Van organitzar tallers d'interpretació i van aconseguir crear la primera companyia de teatre de Nea Kavala, "Escosirak": "Amb ells vaig veure la llum. Em van deixar viure una altra vegada." Paramythádes va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya una obra basada en els testimonis d'alguns dels refugiats. La van titular "Kalimat", que significa "paraules". Tot els diners que van recaptar els van enviar a Nea Kavala. Després d'un any i mig dormint en una tenda, l'Ahmad va aconseguir l'asil a Espanya. Va estar un any a Madrid. Després, gràcies a l'ajuda de Paramythádes, va venir a Barcelona on va poder estudiar interpretació al Col·legi de Teatre. I des d'aleshores ha participat en sèries i pel·lícules com "Cuéntame como pasó", "Si no t'hagués conegut mai" o a la pel·lícula "La dona il·legal", de Ramon Térmens. Hi ha històries de migració forçada que, com la de l'Ahmad, han acabat bé.

Open Arms: "No és fàcil per nosaltres decidir qui viu i qui mor"

La pel·lícula "Mediterráneo", amb Eduard Fernández i Dani Rovira, explica com va néixer l'ONG de Badalona