Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
La torre de vidre

Capítol 5: Un mort que camina

Transcripció completa del capítol 5 de "La torre de vidre"

Actualitzat

Em dic Solaris, i soc un planeta. El món ha patit una apocalipsi. Queden molt pocs supervivents. Entre ells, en Màrius, la Sònia i en Garru. En Màrius ha abandonat els seus amics a un carreró. Són les nou del matí. Ell sap perfectament que a les nou i deu aquell carreró s'omplirà de gòl·lums, de monsters. Em dic Solaris, soc un planeta viu i us estic explicant la història dels últims supervivents del vostre planeta.

En Màrius fuig. Torna a Upper Diagonal. Ha deixat la Sònia i en Garru a tocar de la plaça Cardona. Són les nou i un minut. A les nou i deu minuts el passatge de Santa Petronella s'omplirà de gòl·lums, de monsters, i quan això passi, val més que sigui prou lluny.

De sobte, en Màrius veu una cosa. Un semàfor. A la ciutat morta hi ha molts semàfors. Però aquest és diferent de tots els altres. Per què? Perquè funciona. El semàfor està vermell.

Màrius: Com pot ser que funcioni...?

Es fixa en el semàfor i veu que just a sota, a l'altra banda del carrer, hi ha algú. Una persona, sí, però molt estranya: no és home ni és dona. És les dues coses alhora. El semàfor es posa verd. L'ésser creua el carrer com si hagués estat esperant el permís del semàfor. Se sent el so que orienta els invidents.

Màrius: Tu... tu... Solaris.

Aquell individu s'apropa a en Màrius. La seva cara és estranya, les faccions són inestables, circulen pel rostre. Ara és home, ara és dona, ara és home i dona.

Solaris: Hola, Màrius.

Màrius: No tinc més remei que fer-ho. Ho faig pel bé d'Upper, de tots. Si no ho faig jo ho farà qualsevol altre. I al capdavall, qui ets tu per recriminar-me res? Tu, que vas exterminar set mil milions de persones!

Solaris: Quan va arribar l'apocalipsi, tu no hi eres; quan jo vaig arribar a la Terra, tu no hi eres. Però hi veus una relació causal. En canvi, no veus cap relació en el fet de dur la Sònia i en Garru al passatge i que siguin devorats pels gòl·lums... Realment costa d'entendre-us.

Em dic Solaris. Soc un planeta que pensa. Per mi és fàcil veure què pensen les persones. I en Màrius pensa això.

Màrius: (per dins) No li agrada que la Sònia i en Garru es morin. Hum. Això no és bo. He de fer el que sigui perquè estigui content. Quina hora és? Les nou i tres minuts. Falten sis minuts perquè arribin els monsters. Potser encara hi soc a temps.

En Màrius pren una decisió: de cop i volta es gira i arrenca a córrer. Torna al carreró a temps.

Sònia: Màrius?

Garru: Ja tens el detonador?

Màrius: Monsters! Venen cap aquí! I molts! Correm! Vinga!

Sí, hi ha arribat a temps. O no. Comencen a sentir un soroll de gòl·lums llunyà, com d'allau que s'apropa. El so es concreta en un altre, com de canilla de llops venint. Tots tres comencen a córrer, morts de por.

Moments després, a l'interior del despatx del Marquès.

Marquès: Què??? Han tornat a Upper? I tens la barra d'explicar-m'ho tu, justament tu? Creia que t'havia manat una altra cosa!

Màrius: Ho sento molt, senyor Marquès... Els carrers són com són, i els monsters...

Jo, que he viscut sol tres mil milions d'anys, no coneixia les relacions humanes. Però començo a entendre un concepte: la jerarquia. Què és, la jerarquia? El dret d'uns homes a esbroncar-ne d'altres.

Marquès: Inútil! Ets un tros d'inútil! Ets incapaç de dur dues criatures a un carreró! Només serveixes per lluir corbates!

Sentim com el Marquès manipula un intèrfon.

Marquès: Laura! Busqui aquella parella de qui parlava i faci-la venir. De pressa!

Upper és molt petit. La Sònia i en Garru s'hi presenten de seguida.

Marquès: Hola, nois! Endavant, endavant!

Sònia: Hola...

Garru: Vaya despatx, nen...!

Màrius: Hola, nois. El Marquès lamenta molt l'ensurt que...

Marquès: Màrius!

Màrius: Sí, és clar, excusi...

Marquès: Només volia dir-vos que em sap greu tot plegat. Jo només pretenia...

Sònia: Deixi-ho estar. En realitat tant se val, el que digui.

Marquès: Però exactament quin motiu us he donat, perquè us malfieu de mi?

Sònia: Els xais no es malfien dels llops pel que facin o deixin de fer, sinó perquè són llops.

Garru: Venim de córrer davant dels bitxos, eh, la Sònia està nervi...

Sònia: Nervi o tranqui puc parlar per mi mateixa, gràcies. Senyor Marquès: som un problema l'un per l'altre. A mi no m'agrada el que està fent a Upper, i a vostè no li agrada que jo ho digui. Així que he trobat la solució. Per a tots dos.

Màrius: Ah, sí?

Sònia: Marxem d'Upper. Fi del problema. I faci el que vulgui, amb el vidre, l'arsenal, els megàfons públics i la punyetera Brigada...

Marquès: Molt bé. Molt bé. Us en voleu anar d'Upper? Jugar-vos la vida allà fora, amb els monsters? Doncs endavant. Why not? És la vostra vida. Però abans, us he de demanar un favor.

El Marquès es posa dret. S'apropa a la finestra des d'on pot contemplar Upper Diagonal, la muralla de vidre que el tanca i protegeix i la resta de la Barcelona morta.

Marquès: D'aquí pocs dies celebrarem el primer aniversari de l'apocalipsi i la fundació d'Upper. Ja fa un any des que es va acabar el món, des que vaig reunir els supervivents i vaig alçar Upper. Sí... com passa el temps.

Màrius: Un any... i jo em vaig passar bona part d'aquest temps a un soterrani, en coma... dormint.

Marquès: Com sempre, ha! Però tornem a l'aniversari. Serà una gran celebració. I tant que sí! Tinc previst un sopar col·lectiu. Tots, absolutament tots els habitants d'Upper, ens aplegarem a una llarga taula, que estendrem resseguint la Diagonal. Serà un gran acte de germanor!

Sònia: No acabo de veure què hi tenim a veure, nosaltres, amb el seu gran sopar.

Marquès: Només vull que et quedis fins aquella nit i que expliquis a tothom que te'n vas voluntàriament. Res més. Sònia: la muralla de vidre d'Upper és tot el contrari al mur de Berlín.

Sònia: D'acord... No ve d'un parell de dies. Però a canvi vull que aquella nit, abans del sopar, em deixi parlar, en públic, i que el mateix Màrius ho anunciï al seu diari.

Marquès: Of course, baby! No problem!

Sònia: I ara, si ens disculpa...

La Sònia i en Garru marxen.

Màrius: Ja l'hi deia, la noia té caràcter.

Marquès: Ens anirà bé que parli el dia del gran sopar. Comença a haver-hi rumors sobre gent desapareguda. Que parli en públic i després se'n vagi, serà la prova que a Upper tothom és lliure.

Màrius: Fa molt bé, senyor Marquès. Deixi que surtin d'Upper, que intentin arribar a la torre de vidre....

Marquès: No.

Màrius: No?

Marquès: Acabaràs allò que vas començar.

Màrius: Només són una hippy i un perroflauta. Quina importància tenen?

Marquès: Podria citar-te mil motius. Com per exemple que si arriben a la torre, i s'hi instal·len, podrien arribar a ser una competència per a Upper...

Màrius: Ho entenc.

Marquès: No! No ho entens. No els liquidaràs per cap d'aquests motius.

Màrius: Ah no? I doncs? Per què?

Marquès: Perquè sí. Mira per la finestra. Controlo tot el que existeix. I vull que continuï així. No et sembla graciós?

Màrius: El què?

Marquès: Que aquest parell ja estan morts, però no ho saben. Ha ha ha ha!

"Estan morts, però no ho saben". Per algun motiu aquesta frase es queda al cap d'en Màrius.

Mentrestant, en Garru i la Sònia tornen al seu apartament, però pel camí tenen discrepàncies.

Sònia: Si us plau, Garru, no tornis a fer-me callar quan parli amb el Marquès o amb qui sigui!

Garru: Què? Què?? Però què dius, tia? Has estat tu, qui m'has fet callar! Tu! Has parlat per mi, tu has decidit per mi i el Xarli i encara tens el morro de fer-te l'ofesa, o què sé jo.

Sònia: Garru, el que vull dir...

Garru: Estava parlant jo! Sempre et confons d'enemic. Aquest és el teu problema! Et molestem, el Xarli i jo? Doncs tranqui, tia, sempre puc anar al quarter de la Brigada. Aquí et quedes!!

Sònia: Garru!

Garru: Byeeeee!

Al vespre la Sònia puja al terrat de l'edifici on viu. Se sent més sola que mai. Fins i tot més sola que quan era a la botiga d'electrodomèstics, abans que arribés en Màrius. Al terrat hi fa fresca. S'abriga amb una manta per sobre i veu l'espectacle nocturn: el cel, la Lluna i aquell planeta, o sigui, jo. Als seus peus, un petit perímetre de carrers il·luminats, Upper Diagonal, envoltat per un mur de vidre. I més enllà una ciutat morta, perfectament fosca, des d'on arriben ocasionals udols i rugits de gòl·lums solitaris. Se sent sola i trista, i enyora en Garru i en Xarli. Mira a la llunyania, en direcció al mar. I allà la té: la llum vermella, al cim de la volta de la torre de vidre. Una llum intensament vermella, que fa pampallugues. Està així, absorta, quan sent un so insòlit. Un grill! Feia un any que la Sònia no sentia un grill... La Sònia creia que ja no quedaven grills al món. I ara, el seu cant li amoroseix aquesta nit tan trista. Canta des d'algun lloc d'aquest terrat rectangular. Però on s'amaga, on?

Solaris: Aquí, Sònia.

Soc jo, és clar, que he adoptat la forma d'un grill. La Sònia es posa el grill al palmell de la mà.

Sònia: Ets tu, oi? Solaris.

Solaris: Sí.

Sònia: Així doncs, realment existeixes.

Solaris: És curiós que em preguntis això, quan cada nit em veus al cel.

Sònia: Al cel, sí, però no a la meva mà. Per què només parlaves amb en Màrius?

Solaris: Perquè quan ho faig us altereu. I no vull alterar-vos. I perquè tu, en Garru i en Xarli sou més transparents. En Màrius no és així.

Sònia: No, gens ni mica.

Solaris: Al principi no entenia què és el riure, ni per què rieu.

Sònia: Aquella llum vermella... Hi ha un refugi a la torre?

Solaris: Hi ha una llum.

Sònia: No et riguis de mi.

Solaris: Potser la pregunta, Sònia, no és què hi ha a la torre de vidre, sinó què esteu disposats a fer per arribar-hi.

La Sònia riu sonorament.

Solaris: Per què rius?

Sònia: Perquè ets un planeta que ha creuat tot l'univers i mai havia tingut un planeta a la mà. Per què vas venir?

Solaris: M'avorria. Saps? La solitud és realment molt solitària, sobretot després de tres mil milions d'anys. Vosaltres sempre esteu amb algú.

Sònia: Ja! Doncs hauries d'haver vist el meu barri abans de l'apocalipsi...

Solaris: Sí... per això rieu. Perquè el riure ho fa suportable tot. Fins i tot la fi del món.


Canvi radical: som en un carrer populós, de dia, tràfec de gent i bicicletes. Megàfon amb veu femenina.

Megàfon: Bon dia a Upper! Ja s'apropa la gran nit de l'aniversari! L'aniversari de la fi del món? Au, vinga, siguem positius! Un any de la fundació d'Upper! Positius, sempre! Per això us hem demanat que ens envieu acudits sobre l'apocalipsi. Sí, ja ho sé, ningú recorda gairebé res de com va anar, però és igual. Per exemple: la Pilar Galceran ens diu això: "Els últims deu minuts abans de l'apocalipsi el meu home va decidir fer-me l'amor. No recordo què va passar els últims nou minuts." Ha ha ha! O el Jordi Gràcia, que ens diu això: "Jo sé perfectament per què es va acabar el món: perquè Discovery Channel pogués fer un superdocumental." Ha ha ha ha! O aquest altre, que l'envia un anònim, però que de ben segur era independentista. Diu així: "La part bona de la fi del món és que s'ha acabat pagar peatges!"


A l'interior d'una redacció periodística.

En Màrius està treballant a l'oficina de l'Upper News quan rep una visita.

Màrius: Garru? Ah, hola.

So poc amistós d'en Xarli.

Màrius: Què hi fas, per aquí?

Garru: Bueno, passava per davant i m'he dit, 'uau, nen, ves a visitar el Màrius'... Després de tot, et devem la vida.

Màrius: Com? Ah, no, no n'hi ha per a tant. Què volies que fes? Deixar-vos en un carreró, envoltats de monsters? (Riure nerviós i fals) Ha ha ha!

Garru: Ha ha ha! Sí... Va anar d'un pèl! Per cert, aquell detonador que anaves a buscar, oi que té forma de petit metxero?

Màrius: El detonador? Forma d'encenedor? Eh... sí, sí, és així, com un petit encenedor. Per què ho preguntes?

Garru: Perquè faig col·lecció d'encenedors. Estaria guapo tenir un detonador en forma d'encenedor.

Màrius: Doncs... doncs... ja no el tinc, és clar. El vaig tornar.

Garru: A qui?

So encara menys amistós d'en Xarli.

Màrius: Com us va, amb la Sònia? Diuen que us heu separat.

Garru: En realitat mai no hem estat junts. I no perquè jo no volgués.

Màrius: Dones! No es pot estar amb elles ni sense elles. Ha ha ha! I la Sònia... bona noia, però t'imagines que fos l'última dona del món? Quin problema per a l'esdevenidor de la humanitat, ha ha ha...

Garru: Màrius. El detonador. A qui li vas tornar?

Màrius: Eeeeh... Bé, doncs, a la Brigada. Ja saps, ells controlen les porres, les armes i tal. A la Brigada el trobaràs. Sí, això, pregunta-ho allà.


La Sònia fa maletes al seu apartament. Té les finestres obertes, sentim el carrer de fons.

Sònia: Això m'ho emporto, això no, això tampoc, això sí o… no… Com es fa una maleta per fer un viatge de vint carrers? Plens de gòl·lums, és clar...

Truquen al timbre. S'obre la porta. La Sònia està contenta. En Garru dissimula els sentiments.

Sònia: Garru! Xarli! Quina alegria.

Garru: No sé si encara visc aquí o no, així que no sabia si picar al timbre o no...

Sònia: Que tonto que ets...

Garru: Soni, nena, he vingut per dir-te una cosa.

Sònia: Que marxes del pis?

Garru: No, que tu hauries de marxar, però no del pis, d'Upper!

Sònia: És el que penso fer. Després del gran sopar.

Garru: Ara! Hauries de marxar ara! ¡A la voz de ya!

Sònia: Es pot saber què t'arriba?

Garru: Estic segur que en Màrius ens volia matar.

Sònia: Què???

Garru: Ens va dur al passatge aquell de la plaça Cardona a propòsit. Pensa-ho, un carreró, amb una sortida bloquejada per enderrocs... Allò de detonar les armes només era un anzuelo...

Sònia: Com ho saps?

Garru: Perquè el Màrius ens va abandonar amb l'excusa d'anar a buscar un detonador.

Sònia: I?

Garru: No hi ha cap putu detonador en tot Upper Diagonal! Conec gent a la Brigada i no en tenen. No existeix!

Sònia: Au, vinga. En Màrius potser és un mesquí, però no és un assassí. No, mai no faria una cosa així.

Garru: I si l'hi manés el Marquès?

Sònia: Bé...

Garru: Has de marxar! Ara! Ya!

Sònia: Durant el sopar podré parlar, a tota la gent d'Upper. Em sentiran a mi, la meva veu. El que jo dic. No el que el Màrius i el seu diari diuen que jo dic. Entens això?

Garru: Però quina importància té el que diguis o deixis de dir? A la gent se la bufa, la veritat. Només vol un mur que els protegeixi dels bitxos i si a sobre és de vidre, si és transparent i sembla que no existeixi, doncs molt millor. Soni, si et quedes et mataran!

Sònia: I tu?

Garru: Jo només estava al pack. Van a per tu.

Sònia: Em referia a si vindries amb mi. O et quedaràs a Upper, Garru?

En Garru dubta. Els interromp un megàfon des del carrer.

Megàfon: Ja heu tastat els nous nutrients? Fets amb carn processada de monsters? Sí, al principi fa angúnia pensar-ho, però la carn de monster és nutritiva i sana.

Garru: Eh? Però què cony dicen?

Sònia: No ho sabies? Porten tot el matí així.

S'apropen més a la finestra, el megàfon sona més alt.

Megàfon: Penseu que la Brigada ja ha dut a Upper el contingut de tooootes les botigues i magatzems de la ciutat. Hem de pensar en fonts alternatives de proteïnes. I el que més hi ha a Barcelona són monsters. Però no patiu: els dietistes més experts d'Upper Diagonal ens asseguren que la carn de monster és similar al tofu. Hem d'adaptar-nos.

Garru: ¡Joder! ¡Joder! ¡Si serán hijos de puta!

Sons d'en Xarli.

Sònia: Menjar monsters... Quin fàstic!

Garru: No! Fàstic no, joder, más, mucho más que asco! ¡Joder!

Sònia: Garru...? Què et passa?

Garru: ¡Tú no lo entiendes! Xarli, anem!

Quan en Garru està deprimit va a un lloc on sap que ningú el molestarà: aquella part de la muralla on els bitxos s'adhereixen al vidre com si fossin mosques.

Garru: Eso, colegas, eso, encima ponérselo fácil, ahí quietos paraos, pa que os arponeen y envíen a la olla... Vine aquí, Xarli.

De cop i volta, tots aquells bitxos enganxats al mur de vidre, que estaven absents, apàtics, giren la cara cap a en Garru i en Xarli i parlen. Parlo jo, de fet, a través de les seves boques hostils.

Solaris: Hola, Garru. Hola, Xarli. Soc Solaris.

Garru: ¡Joooder, tú! ¡El puto planeta! Joder, joder. Així existes, estàs aquí, ens mires i tal.

Solaris: Sí. Us miro i tal. Tot i que no estic segur de què és tal.

Garru: Tal y tal y tal... Joer, va el Màrius i tenia raó. Parles i tal. Ets un cervell de la mida d'un planeta?

Solaris: Més o menys.

Garru: Uaala, així deus saber moltes coses. Pots veure el futur?

Solaris: Més o menys. Garru, tinc una pregunta...

Garru: ¡Adelante, capitán!

Solaris: Per què no els hi expliques què són els bitxos?

Garru: No serviria de res. I tothom patiria més, si ho sabessin. Almenys la bona gent.

Solaris: T'entenc.

Garru: Què passarà la nit del sopar del primer aniversari? El Marquès i el Màrius mataran la Sònia, oi?

Solaris: És el més probable. I a tu, perquè segurament intentaràs impedir-ho i també et mataran.

Garru: Joder tío, pues fes algo!

Solaris: Per què?

Garru: ¿¡Pa qué va a ser!?

Solaris: Qui soc jo per decidir què està bé i què està malament?

Garru: Nen, tu per què vas sortir de la teva orbita i tal i has vingut aquí?

Solaris: Perquè estava sol.

Garru: M'ho imaginava. Així que t'agradaria tenir companyia, fer colegas i tal, no?

Solaris: Sí.

Garru: Gent com jo, la Soni i el Xarli, oi que sí?

Solaris: Sí.

Garru: I a tu et sembla que la millor manera de fer amics és deixar que els matin? I que ho facin uns putus mafiosos de despatx encorbatats??? Contesta! (Llarga pausa). ¡De locos!... Per una vegada que conec un planeta i va i és un planeta borderline.


A l'interior del despatx del Marquès.

Màrius: Senyor Marquès. Abans de marxar volia saber si desitja res més.

Marquès: Ah, no. Crec que ja està tot a punt. Demà al vespre serà el gran dia... sí... sí... Quines coses, oi? Celebrarem que encara existim, que Upper Diagonal existeix. Sí, aquest cop ha estat al revés que quan va caure el gran meteorit, a l'època dels dinosaures: en aquella ocasió els grans dinosaures es van extingir i el món va continuar. Ara el món s'ha extingit però tu i jo seguim vius i fent maleses. Ha ha ha! No et sembla graciós?

En Màrius riu, fent seguidisme.

Màrius: Jo... bé, jo em preguntava si abans del gran sopar hi ha alguna cosa que hauria de saber.

Marquès: Què vols dir? A què et refereixes? Ah! Ja ho entenc! Encara dones voltes a allò dels monsters, oi? Allò de què són, els monsters, en realitat... O eren.

Màrius: Bé, si tinguéssim cap notícia al respecte, seria un èxit grandiós per al diari. Com deia Churchill.

Marquès: Màrius! Quan ho entendràs? Tot el que es publica als diaris no és notícia, perquè les notícies de debò no es publiquen mai. O et penses que tinc un diari per informar la gent? Ha ha ha!

Màrius: Ha ha ha! Sempre m'ha agradat molt el seu sentit de l'humor.

Marquès: No faig broma. Saps per què no publicarem res sobre els monsters? Perquè ningú no en vol saber res. I saps per què ningú en vol sentir parlar? Perquè, en el fons, tothom sap qui són, els monsters.

Màrius: Però...

Marquès: Màrius! Sempre has tingut els monsters davant dels ulls. I ara pensa. Què són? Qui són? Qui? Ho saps... en el fons ho saps...


Aquesta nit la Diagonal té un aspecte estrany, ben estrany. A qualsevol persona que hagués viscut abans de l'apocalipsi li semblaria irreconeixible. No es veuen cotxes per enlloc, per exemple. Fa temps que el Marquès va manar que se'ls enduguessin i és que al Marquès no li agraden les coses inútils. Aquesta nit, a la calçada de la Diagonal, hi ha un llarg, llarguíssim, banc estès, amb cadires, estovalles i coberts. La il·luminació va a càrrec d'un centenar de làmpades de gas, escampades per les voreres. Això genera una llum d'artifici, com l'interior d'una catedral gòtica. Al cel nocturn, la Lluna. I jo, Solaris.

Serà un gran sopar comunitari, una manera de reforçar vincles entre els habitants d'Upper Diagonal. Hi assistiran tots, tots. I a la capçalera, una cadira per al Marquès i una altra, a la seva dreta, per a en Màrius.

Tot està a punt, també el sopar. Se servirà carn de monsters. Però se serviran en uns plats on s'ha procurat que no es noti que aquella proteïna està viva, i corre, i fa por. No. Tots semblen plats vegans, com de soja i algues sòlides. A Upper Diagonal tot és modern. Fins i tot la mort.

Tot està a punt... O gairebé. Només falten el Marquès i el seu fidel Màrius. Per fer més amena l'espera, s'ha organitzat un partit de l'esport preferit del Marquès: el tenis. Més enllà de l'enorme bancada, s'ha improvisat una pista de tenis amb una xarxa al mig de la via. Dos jugadors entretenen l'espera.

La Sònia, en Garru i en Xarli fa estona que hi són. La Sònia i en Xarli estan molt més tranquils que en Garru.

Garru: És un error, Soni, hauries d'estar lluny, lluny d'aquí.

Sònia: No em faran res. Almenys en públic... i després ja es veurà.

Per fi apareix el Marquès, flanquejat pel fidel Màrius. La gent d'Upper aplaudeix.

Marquès: No, si us plau, no, només soc un ciutadà més.

Tothom s'asseu. En Màrius toca un got amb un ganivet, tot demanant silenci i atenció. Tot seguit, agafa un petit micròfon.

Màrius: Silenci, atenció. Un moment d'atenció, si us plau! Senyores, senyors. Avui és un gran dia. I una gran nit. Ara fa un any de la fi del món. A mi, com tots sabeu, em va enxampar dormint. Bé, són coses que passen, arriba la fi del món i te la perds perquè estaves fent la migdiada. Però en realitat, si som aquí no és perquè el món es va acabar, sinó per celebrar que ara fa un any va començar un nou món: Upper Diagonal. I qui és el seu mentor i creador? Tots ho sabem: el Marquès de Monteverde. Si us plau, un aplaudiment.

Aplaudiments calorosos.

Marquès: Gràcies, gràcies a tots. Us voldria dirigir unes paraules, però abans li cediré el micròfon a una noia. Ja sabeu, la democràcia i tal. Sònia, vine aquí: agafa el micro, és un aparell molt petit però amb un efecte molt gran, et servirà perquè t'escolti tota l'espècie humana. He, he! I sigues breu, si us plau: no és censura, és que es refreda el sopar.

Sònia: Jo només us vull dir un parell de coses. El món es va acabar amb fake news i recomença amb fake news. Tot el que es publica al diari d'Upper és una mitja veritat o una mitja mentida o una mentida directament. És el paradigma de les fake news i vosaltres us les empasseu sense qüestionar-vos, ni per un moment, tot allò que us expliquen. Això, aquesta actitud, és la que va portar el nostre món, tal com el coneixíem, cap al seu inexorable final i…

Sentim la Sònia de fons. En Màrius i el Marquès parlen en primer pla.

Màrius: No ho entenc, per què la deixa parlar? Només empastifarà aquest gran moment.

Marquès: Al contrari, el solemnitza. Qui es creurà que la reprimim, si la deixem parlar justament avui? I al capdavall, que digui el que vulgui: la pobra noia no sap que ja està morta, oi Màrius? He he he.

Màrius: Sí... no sap que ja és morta.

En aquell moment, en Màrius dirigeix la mirada al fons, molt al fons, a la pista de tenis improvisada. I allà, a la xarxa, hi veu un ninot groc, caminant ridículament per la part superior de la xarxa com un funambulista. Sí, torna a veure un ninot groc en forma de petit dinosaure. Jo, és clar.

Màrius: Si em perdona un moment...

De fons sentim la Sònia parlant amb el micròfon.

Sònia: Com es va acabar el món? No ho sabem. Només sabem que abans que s'acabés es va acabar el delta de l'Ebre, i l'Ebre, i tots els diaris ens deien que eren fets naturals. Natural? Que la naturalesa s'acabi és natural? El que no és natural és que les grans empreses segueixin omplint les seves butxaques de beneficis a costa d'explotar l'entorn natural, un entorn que no és seu, que és de tots nosaltres, o era… Què tenim ara? Què ens ha quedat? Un món buit ple de misèries, monstres i residus, sense vida, sense il·lusió, sense esperança…

En Màrius segueix aquell petit ninot groc, que fuig com quan era a la botiga d'electrodomèstics... El segueix i segueix fins que acaba davant del mur de vidre. Allà, lluny del sopar i dels llums de gas, tot és molt més fosc.

Màrius: Tu, tu! Què vols? Ni una nit com aquesta em deixes tranquil... Ni fas ni deixes fer, ni parles ni calles. Què vols? Què vols de mi?

Mentrestant, al sopar, el Marquès pren el micro a la Sònia.

Marquès: Gràcies, Sònia, per dir-nos tot el que ens havies de dir. Et prenc el micro, però no és censura, és que jo encara he de parlar i el sopar es refreda.

Riures de la gent. Sentim el Marquès parlant de fons, la Sònia torna amb en Garru...

Sònia: No ha servit de res, de res. Els hi és igual que els menteixin, que els enganyin. No volen saber la veritat. És més, volen no saber- la...

Garru: T'ho vaig dir... Soni, has de fugir!

Marquès: És curiós: abans de l'apocalipsi ja l'hi deia, a l'alcaldessa: "Estoy contento, porque al final resulta que tu revolución solo era un carril bici, y mira que yo odio las bicis."

Riures de la gent.

Marquès: Sí, sí, així va ser! Us ho juro! Llàstima que l'alcaldessa ja no hi sigui. Li encantaria Upper! No hi ha cotxes, només bicis! Ha ha ha!

Sònia: Vindràs amb mi? Garru? Garru?

Mentrestant, uns carrers més enllà, en Màrius continua el seu diàleg amb mi. Tot i que potser n'hauríem de dir monòleg.

Màrius: Jo volia servir-te! Ets més gran que el Marquès, més poderós que el Marquès! Però ja saps què diuen: "Servir dos senyors no n'acontenta cap dels dos". Tu no em feies cas. I mira què passa a qui s'oposa a ell: la Sònia i el Garru són morts que caminen; ja estan morts, de fet, però no ho saben.

Solaris: Però Màrius, això es pot dir de tu més que d'ells.

Màrius: Com?

Solaris: El Marquès et va pagar un coma induït, a l'espera de trobar una cura per al teu mal. És correcte?

Màrius: És un home molt generós!

Solaris: Sigui el que sigui, quan et vas despertar, el teu mal també. Es va reactivar. I era un mal mortal. En altres paraules: ets un cadàver ambulant, Màrius.

Màrius: Jo... això... no m'havia parat a pensar-ho.

Solaris: Ja ho diu el Marquès: hi ha coses que no volem saber. Més val no publicar-les o no pensar-hi. Oi, Màrius? Ets un mort que camina.

Màrius: Però tu, tu podries curar-me...! Què vols que faci? Digues! Ho faré! Què vols? Què vols?

A la Diagonal, mentre el Marquès acaba el seu discurs, els cambrers omplen els plats. En Garru i la Sònia intimen com mai abans.

Garru: Vindré amb tu, Soni. I saps per què? Per dos grans motius. El primer: pel que està fent aquesta gent, per aquest sopar.

Sònia: Jo no els puc acusar de menjar el que poden.

Garru: S'estan menjant els seus fills.

Sònia: Què? Però què dius?

Garru: Els bitxos són els nens. Els nens de menys de deu anys! L'apocalipsi va matar tots els adults, menys uns pocs supervivents, i va convertir els nens en bitxos. En gòl·lums. En monsters.

Sònia: Garru, què estàs dient?

Garru: Mira els seus cossos, mira els seus ulls. El Xarli no és un bitxo qualsevol. Era el meu germà petit.

Sònia: Oh no, oh no, oh no... Per què no m'ho deies? Ho hauria explicat al meu discurs!

Garru: Mira com mengen... No volen saber- ho, volen viure. Potser no és casual que sobrevisqués la gent així, la gent disposada a menjar-se els seus fills... Però aleshores, Soni, què hi fem, tu i jo, en aquest barri, en aquest món?

Em dic Solaris. Soc un planeta. No intervinc en les qüestions humanes. Tot i que, de vegades, potser faig una mica de trampa. Potser, només potser, quan he dit a en Màrius que s'estava morint he condicionat els seus actes.

Màrius: Et serviré! Salva'm, cura'm, i seré el teu esclau més fidel! A partir d'ara et reto obediència, sí, a tu, no al Marquès! T'ho demostraré! Mira!

I ho fa. Ho fa. Obre una porta de vidre. A la muralla. Una petita porta, al mur que protegeix Upper dels monsters. I els monsters, allà fora, naturalment, ho veuen.

Màrius: Jo et saludo, Solaris! Salva'm, Solaris! Salva'm, Solaris! Salva'm, Solaris!!!

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut