Tres anys de crisi en crisi

Fa tres anys, tots els missatges que ens havien repetit i ens havíem repetit assegurant que la covid era com una grip, que a Europa estàvem protegits, que no s'estendria, que aquí estàvem segurs tot va resultar que era mentida. I segurament no una mentida de mala fe, sinó per pur desconeixement, i potser per un punt també d'inconsciència o irresponsabilitat. El virus va arribar i ho va arrasar tot. Aquesta història ja la sabem i potser la manera més efectiva de recordar-la (avui, que fa tres anys de l'anunci de l'estat d'alarma) és pensant què fèiem cadascú: veient-nos confinats, tancats amb els de casa, sense poder posar un peu al carrer sense autorització, sense veure ni abraçar els pares, els amics i els germans durant unes setmanes que van semblar eternes, que semblava que tot havia de ser així per sempre. Fa tres anys vam deixar de viure al minut per viure fase a fase, onada a onada, a l'espera que algú proclamés una nova normalitat que ens havia de retornar el nostre món, el nostre ritme... però millor. Aquesta història també ens la sabem. Millor, millor... no ho està sent. Hem trigat "zero coma" a fer que es disparin els índexs de contaminació, a oblidar-nos del paper dels sanitaris, a entrar en guerra, a tornar a consumir frenèticament, a fer girar el món hiperrevolucionat. I com si fos cosa d'un guionista sec d'idees, tres anys després, tornem a sentir crides a la calma, missatges que asseguren que "el sistema és segur" i que a Europa resistirem. Només que ara l'amenaça no és contra la salut pública, sinó contra la butxaca. No ve de la Xina, sinó dels Estats Units. Torna a punxar un sistema bancari a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta pel·lícula també ens la sabem. Fa quinze anys va ser Lehman Brothers i va ser la bombolla immobiliària. Ara és Silicon Valley i el món de les tecnològiques i les criptomonedes. El sistema financer és segur, diu la Casa Blanca. Però tot el sistema financer tremola i creua els dits perquè aquest cop el pànic no s'escampi. És increïble la facilitat amb què es repeteixen les crisis, amb una freqüència cada cop més curta. Tan curta, que en realitat sembla una crisi perpètua, amb dents de serra o amb onades. La crisi financera, la pandèmia, la crisi per la guerra, la crisi pel Silicon Valley Bank un circuit que sembla infinit, on la calma no existeix. Només hi ha moments de transició entre crisi i crisi. L'últim esclat bancari va ser com encendre un llumí en un magatzem de petards. Els contribuents en van haver de pagar els plats trencats, amb un rescat multimilionari. Les pèrdues, sempre socialitzades. Els beneficis, mai. Una altra pel·lícula que també sabem.