Sentit comú i decència humana

Aquesta nit a Badalona s'ha arribat a temperatures de 4 graus. I aquesta nit, 100 persones han dormit al ras o arreplegades com han pogut amb les quatre coses que tenen en locals i naus abandonats. Ahir tenien un sostre, encara que era el sostre més precari dels possibles, però avui ja no el tenen. Fa un any, alguns d'ells van viure una situació molt semblant, però encara més traumàtica: van sobreviure a l'incendi d'una altra nau de Badalona, en ple hivern, on van morir dues persones. Ningú els ha ofert una solució. Són la majoria subsaharians que viuen aquí però que no compten per al sistema, que els va arraconant i intentant amagar sota la catifa perquè no molestin. No tenen permís de residència ni documents, per tant, no poden treballar, ni molt menys llogar una habitació o un pis. No compten, no entren al circuit. Però existeixen, hi són, i com tot ésser humà, tenen drets. En un estat social i de dret, en un país democràtic, d'un continent democràtic, en una economia rica, tothom ha de tenir garantits uns mínims. Sobre el paper. A la pràctica, el sistema prioritza garantir els drets mínims i els drets màxims dels que són just a l'altre extrem de l'espectre social i econòmic. En aquest cas, la Sareb, àlies el banc dolent. El Tribunal Europeu dels Drets Humans té sobre la taula un recurs d'urgència apel·lant a la situació de vulnerabilitat evident dels ocupants de la nau. Deu haver quedat traspaperat o directament ni ha arribat a la taula on havia d'arribar. El cas és que no ha servit de res. Tampoc la petició a la Sareb perquè donés tres mesos de marge a aquestes persones per buscar un altre lloc on viure i, sobretot, per no quedar tirats en ple hivern. Tampoc. Prefereix tenir-la tancada amb clau i forrellat, i buida, que convertida en un infra-habitatge per a persones sense res. El sentit comú suggereix que algú que no té res més que el que pot portar a sobre, mereix l'atenció del sistema. No deixar ningú enrere. És qüestió de decència humana. I de recordar que en un estat social i de dret, els drets ho són per a tothom. Si no, potser que comencem a parlar amb propietat: d'estat de privilegis.