Sense responsabilitat individual no ens en sortirem

Una cosa és voler salvar el Nadal i una altra acabar a l'UCI per no voler-nos perdre la farra de Cap d'Any. Ens la podem estalviar perfectament sense que la nostra salut mental se'n ressenti, perquè ni té el mateix valor cultural, familiar o, fins i tot, religiós, ni sabem ben bé què estem celebrant. Si us falten arguments, Dionís l'Exigu es va descomptar entre cinc i set anys en calcular el naixement de Jesús i potser demà, en realitat, ens hauríem de desitjar bon 2026... o bon 2028! Però els que no s'equivoquen, malauradament, són els epidemiòlegs: els seus mals auguris s'acaben complint i només cal mirar les darreres dades de contagis, 3.000 nous positius ahir, un recompte de morts, 50.000 a l'Estat ja!, que hem normalitzat, i una nova variant britànica encara més contagiosa que és qüestió d'hores que detectem a Catalunya i amenaça amb una tercera onada devastadora. Els darrers quilòmetres de la marató són els més durs. Però si ja hem fet Sant Jordi al juliol i la final de la Champions a l'agost, després de deu mesos de sacrificis ja no ens ve d'aquí, d'una nit. D'acord que no som danesos, però ¿realment necessitem una patrulla dels Mossos d'Esquadra a la porta de casa que ens digui què podem fer i què no? ¿De debò cal que el papa Estat i la mama Generalitat ens ajudin a comptar bombolles? Sense responsabilitat individual no ens en sortirem. I els missatges poc clars, o fins i tot contradictoris, del govern no poden ser un salconduit. Ni la celebració per l'arribada de la vacuna contra el coronavirus, un xec en blanc per relaxar-nos i abaixar la guàrdia. Que ens deixin fer-ho no vol dir que ho haguem de fer.