Selectivitat postpandèmica

Primer dia de selectivitat. Un d'aquells moments que tothom recorda a la vida. El punt d'inflexió entre l'etapa adolescent i l'adulta, una primera prova de foc per a la capacitat de concentració i l'autoexigència. El primer pas per fer realitat allò tan odiós de: "Què vols ser, de gran?". Les expectatives posades en els estudiants que es presenten cada any a la selectivitat són molt altes: obren els informatius de les ràdios i de les televisions del país, portades de diaris. I fan perdre la son a mares, pares i tietes. Aquest any són més de 40.000 els alumnes que fan les proves d'accés a la universitat. Les primeres postpandèmia. Torna el format habitual: tres dies d'exàmens als campus universitaris, sense distància ni mascareta. Això sí, uns estudiants que saben perfectament què és la pandèmia. Aquesta és una altra promoció profundament marcada per les restriccions anticovid. Van acabar l'ESO a casa i han fet el batxillerat enmig de restriccions que anaven i venien. Això els ha marcat. Hi ha informes que ho recullen, com el que va fer per a la UNESCO el neurocientífic David Bueno: més ansietat, més estrès, més tristesa i depressió entre els adolescents pandèmics per culpa de l'aïllament. En una fase de la vida en què precisament el que cal és sortir, socialitzar, trencar límits i qüestionar-ho tot, el coronavirus els ha obligat a fer tot el contrari i el món dels adults -que ja de per si és un món estrany i fins i tot de vegades hostil- en algun moment els ha culpabilitzat pel repunt de les primeres onades. Enfrontar-se a l'entorn, ser rebel, relacionar-se amb els iguals fora de casa, sentir-se part del grup, trencar amb l'etapa que tot just deixen enrere com a nens i nenes, és imprescindible. De fet, és natural i és sa. És la manera que té el cervell de madurar i de generar estímuls nous. Tota una revolució, afegida al terratrèmol de les hormones, que converteixen l'adolescència en una època apassionant i esgotadora, que els qui la pateixen han de compaginar amb reptes com aquest d'avui: la selectivitat. Tot un repte també per a les famílies: que hi han de ser, sense saturar. Acompanyant i no intoxicant. Pels pares és la constatació, una vegada més, que això dels fills és una selectivitat perpètua...