Se'l creuen, els polítics, el cinema català?
Se'l creuen, els polítics, el cinema català?
ANÀLISI

Se'l creuen, els polítics, el cinema català?

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat
Se'l creuen, els polítics, el cinema català? Per Laura Rosel
Isona Passola ha viscut la seva última gala dels Premis Gaudí com a presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català

El cinema català va viure el seu gran any el 2010. 96 pel·lícules produïdes a Catalunya, més de 7 milions i mig d'espectadors i una recaptació de més de 47 milions d'euros. 

Una dècada després, el cinema català toca fons i tots els números estan en vermell. La producció en llengua catalana només atreia el 0,3% dels espectadors just abans de la Covid-19 i l'exhibició en llengua catalana no aconseguia superar el 2,3% de quota de pantalla. Una situació que, quan es conegui l'impacte de la pandèmia, farà feredat.

De talent, no en falta, però davant la manca d'ofertes aquí busca altres places on jugar, bàsicament a Madrid. El finançament és eixut. I la complicitat amb el públic, la crítica i els premis s'ha refredat

La pandèmia pot ser l'estocada definitiva a un sector que fa anys que està en procés de jivarització. A la gala dels Gaudí d'ahir a la nit només hi havia 6 pel·lícules en català. És la xifra més baixa en la història dels Premis. El sector reconeix que el cinema sempre ha estat en crisi, però ara han saltat totes les alarmes.

Isona Passola s'acomiada de la presidència de l'Acadèmia amb un crit d'alerta desesperat, que ha repetit com un mantra els últims anys. Molt crítica amb la política de suport a l'audiovisual i amb la falta de reformes a TV3, que hauria de recuperar aviat la funció de generació de contingut audiovisual propi. Ara que som a l'avantsala de la formació d'un govern nou, cal esperar-ne una aposta política clara. Se'l creuen, els polítics, el cinema català? És l'hora de respondre-hi.

Fins ara, la falta de suport institucional i econòmic ha ofegat l'ambició i ha expulsat el talent. Els pocs directors que s'hi dediquen es veuen a ells mateixos com kamikazes. Rodar en català és gairebé un acte de fe, de resistència o, segons com es miri, una imprudència. I, entre tots, el cinema es va fent petit. Però és molt més que entreteniment, el cinema... l'audiovisual. Les sèries, les pel·lícules i els documentals ens interpel·len i ens expliquen com som.

És el país, que es va fent petit.

Anar al contingut