Qui sentència passa, immersió empeny

El TSJC ordena fer el 25% de les classes en castellà a totes les escoles de Catalunya. Llamps i trons, i marrameus, i punys que piquen a la taula, i la-llengua-no-es-toca, i fils de Twitter, i pancartes i titulars. I demà serà un altre dia. Qui sentència passa, immersió empeny. Fa disset anys que s'anuncia aquest moment. Les primeres reclamacions perquè hi hagués més castellà a les aules són del 2005. Des d'aleshores, la justícia ha donat la raó a aquella petició inicial un centenar de vegades. Fa vuit anys que aquella reclamació es va concretar en una xifra. El 25% que avui suposa tot aquest terrabastall va aparèixer per primer cop en una sentència del TSJC del 2014 que va marcar un abans i un després. Fa dos anys el TSJC estenia la sentència del 25% a tot el sistema educatiu. Actuava a instàncies del Ministeri d'Educació, que havia presentat una denúncia cinc anys enrere, el 2015, quan encapçalava José Ignacio Wert. Fa sis mesos que la sentència és ferma. Fa dos mesos que el TSJC havia donat un termini d'aplicació voluntària de la sentència. 2005, 2014, 2015, 2020 i 2021. De temps n'hi ha hagut de sobres per fer-hi alguna cosa, davant dels episodis més sonats de la desfeta política del català a l'escola. Uns episodis que s'han produït durant els governs Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès. Si la llengua és un element de cohesió, si de veritat es considera un instrument de país i un patrimoni a protegir, calia fer-hi alguna cosa, perquè la situació en què ens trobem ara no és fruit de cap amenaça fantasma, ni de cap atac per sorpresa. Fa 17 anys que s'està deixant perdre als jutjats i políticament la batalla pel català. Encara podríem anar més enrere en el temps i treure més els colors als responsables polítics de les últimes tres i quatre dècades. La Llei de Política Lingüística que ara es vol reformar és del 1998. En 24 anys no s'ha trobat el moment a la Generalitat per desplegar i blindar el contingut d'una llei que se suposa que és estructural per al país. "Si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre". No es cansa de repetir-ho la Carme Junyent. Voler la llengua és fer-ho, no només dir-ho. Els llamps i trons, els marrameus, els punys que piquen a la taula, els "la-llengua-no-es-toca", els fils de Twitter, les pancartes i els titulars són de sucre.