El 14 de febrer hi va haver eleccions al Parlament de Catalunya. Avançades, perquè els tribunals havien inhabilitat el president Torra cinc mesos abans. I la gent va complir. Prop de tres milions de catalans van anar a votar tot i la pandèmia, per franges horàries, fent cua, amb EPIs a les meses electorals, i segurament amb por, perquè el virus estava enviant centenars de persones cada dia als hospitals. La gent va fer la seva part i van passar la pilota als polítics, que no han complert. Avui, 14 de maig, els resultats d'aquelles eleccions continuen a l'aparador, cada cop més pansits i grisos. Van passant els dies i ningú els vol. 88 dies, per ser exactes: tres mesos. S'acumulen les urgències econòmiques i socials del país. Els milers de treballadors en ERTO, les empreses amb l'aigua al coll, l'ofec dels treballadors de la sanitat pública, els fons europeus o l'ampliació de l'aeroport. Calia tenir el cap fred, buscar consensos i començar a treballar. Però s'estan imposant el rampell, els retrets i la desconfiança. No hi ha investidura, ni govern. L'independentisme té un 52% dels vots i no sap què fer-ne. La negociació ha entrat en fase agònica i la repetició d'eleccions és en boca de tothom. Hauran d'explicar-ho molt bé, els partits, si acaben portant el país a una altra cita amb les urnes, amb la desmobilització -lògica- que això comportarà i el risc -evident- de servir en safata a l'extrema dreta una altra oportunitat per eixamplar-se. Aquesta setmana el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha aprofitat una sortida llampec de la presó per esperonar els partits i remoure consciències. Per advertir de l'aversió que la ciutadania sent per les disputes estèrils dels polítics. En tenia uns quants, de polítics, entre el públic, Jordi Cuixart. Feien que sí amb el cap, feien cara d'escoltar atentament i fins i tot aplaudien. La qüestió és si també entenien i -sobretot- si reaccionaran.