Que "Alcarràs" sigui la norma i no l'excepció

Que necessari que és, per a un país, per a una cultura, tenir un audiovisual potent i en plena forma. Els Gaudí que es van repartir ahir a la nit fins ben entrada la nit, són la demostració que el cinema català està en un dels millors moments. Potser el millor moment. El fenomen "Alcarràs" és la punta de llança d'un any esplèndid per al cinema català. Un cinema que ens explica i que sacseja, amb un catàleg de produccions petites i mitjanes que han funcionat molt bé i que són un aparador del talent que hi ha arreu del país. El talent dels directors (de les directores, sobretot) joves i desacomplexats a l'hora d'explicar històries que connecten amb el públic i a l'hora de donar protagonisme i oportunitats a equips de producció amb una gana infinita; actrius i actors insaciables, com la Vicky Luengo, el Pol López i l'Ángela Cervantes; cares noves com la de la Carla Quílez, amb tot el camí que ha de recórer escrit en el somriure. Però ni amb el talent ni amb l'empenta i la il·lusió no n'hi ha prou. Per molta energia que acumulin, necessiten una xarxa. Una xarxa en forma de recursos. Una inversió del 2% en el pressupost de Cultura, que és la reivindicació de capçalera del sector, i el paper de TV3 com a motor de la indústria audiovisual. Imprescindible, apostar per la cultura en un país que es vol ric i sa. El cinema en català ha tancat el 2022 amb una recaptació extraordinària: 2,2 milions d'euros. Una xifra que no es veia des de fa una dècada, i que equival també a la xifra rècord d'espectadors. El talent hi és, el públic -si se l'estimula-, també; ara cal tot el suport de les administracions. Ocupant la primera fila en nits de gala com la d'ahir, però sobretot abocant-hi diners, perquè "Alcarràs" sigui la norma i no l'excepció.