Oda a Joan Margarit

Vosaltres on vau aprendre a llegir poesia? Quin autor us la va fer descobrir? En el meu cas és Joan Margarit. Se n'ha de saber, de llegir poesia. A l'escola ens van ensenyar, sobretot, a llegir literatura. És d'adults que alguns hem caigut a la marmita de la poesia i ens l'hem deixat de mirar amb recel. Ja no és qüestió de mètrica, de rimes assonants i consonants, sinó que és alguna cosa més. Més plena i més lliure. Deia Joan Margarit que un poeta ha de buscar sempre la veritat, però que arriba un moment en què veritat i bellesa competeixen en l'horitzó i neix el vers. Margarit va ser arquitecte de professió, abans de dedicar-se de ple a escriure. Però en el fons era un orfebre de la paraula, capaç d'encadenar una rere l'altra totes les paraules que plasmen una idea o un sentiment. Fa que flueixin, com si haguessin nascut per anar així, totes juntes, una darrere l'altra, amb una coma aquí i un punt o un sospir més enllà. Cronista del dolor i de la pèrdua, de l'amor i de la llibertat. Per Margarit, la poesia era una eina contra el dolor i la tristesa, un refugi d'on sempre se surt més consolat. Ho devia dir per ell, però ho podia haver dit per tots els qui el llegim. Era un retratista d'èpoques fosques i grises de la història recent. Les va viure i el van marcar, com han deixat petjada també en el que som avui. Els últims anys, des de 'la senectut' -com ell deia- tirava la mirada enrere amb saviesa. I ara que no hi és, els seus poemes guanyen pes i creixen, i -espero- ens fan créixer.