Nou tret al peu del PP

Dilluns d'actualitat electoral, avui. L'endemà de les eleccions a Castella i Lleó. Eleccions avançades, un cop més, pel tacticisme polític. I un cop més, amb mal resultat per al partit que ha forçat la jugada, pensant que seria una jugada mestra. Els últims dies de campanya, el PP ja s'ensumava que la cosa no aniria com s'esperava. Ahir en tenien la certesa. Havia de ser una jugada mestra i ha acabat sent un tret al peu. El PP guanya les eleccions perdent 60.000 vots. I ara, si vol governar haurà de fer-ho de bracet de l'extrema dreta de VOX. Per si quedava algun dubte del cordó umbilical que uneix les dues formacions... VOX és, de fet, l'únic partit que ha tret rèdit de l'avançament electoral. Totes li ponen, als de Santiago Abascal. Entre entrevistes en prime time, gols en pròpia porta dels altres i la miopia d'alguns partits, continua escombrant a cada convocatòria electoral. Dilluns, doncs, per esmorzar amb gràfiques i percentatges de vot al costat del cafè. També per recordar que, fa un any, era Catalunya qui estava pendent de les urnes. Les del 14F, van ser unes eleccions també avançades, que suposaven un canvi de cicle després d'una legislatura que havia començat amb una mena de ruleta de la fortuna per trobar president i que va acabar sense president. Eleccions en plena pandèmia, amb una forta polèmica per si es podien ajornar o no, per garantir que els votants anessin a les urnes sense arriscar-se a contagiar-se. La junta electoral va fer de VAR, d'àrbitre i de linier. I va decidir que les eleccions s'havien de fer, tot i les al·legacions de persones que no volien ser a les meses electorals. Van ser, també, les eleccions de l'efecte Illa, les eleccions de Ciutadans residualitzat i les de la irrupció de VOX per primer cop al Parlament. Al bloc independentista, el 14F havia de ser un "plebiscit". Un plebiscit del mateix independentisme, per decidir quin vial hauria d'agafar el procés més de tres anys després de l'1 d'Octubre. Diàleg, confrontació, carrer i institucions. Un any després, al marge dels eslògans de cada partit, la realitat s'imposa: l'independentisme ha deixat d'incidir. L'Estat no se sent forçat a parar-hi atenció, ni molt menys amenaçat. Per tant, no té cap incentiu per asseure's a parlar, ni per estudiar quina solució hi pot oferir. La prova que Catalunya ja no és urgent i ha quedat reduïda a una carpeta més és que les eleccions a Castella i Lleó han passat per davant de tot. Per davant de la taula de diàleg i fins i tot, de les comissions bilaterals. Un any després i a l'espera que ERC, JXC i la CUP trobin la manera de fer encaixar els discursos amb els fets, l'independentisme s'instal·la i s'acomoda, en el 'mentrestant'.