No hi ha justícia per a les víctimes del 17A

No hi ha justícia per a les víctimes del 17A, l'atemptat terrorista més greu dels últims anys a Catalunya. Són les grans perjudicades i les grans oblidades. Ho reconeix fins i tot la sentència que s'acaba de publicar, després del judici contra els tres únics acusats per aquells atacs. Una sentència que ha redactat el magistrat Félix Alonso Guevara i que admet per primer cop que, durant la instrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, les víctimes van ser les grans oblidades. És la confirmació del fracàs del poder judicial com a servei públic en el cas del 17A. Ha fallat en l'atenció a les més de 300 persones afectades. És important que la sentència ho reculli i ho diu amb aquestes paraules: "Les víctimes tenen dret a la veritat i que se'ls tingui en compte com a víctimes del terrorisme a tots els efectes legals." De fet, això és exactament el que des de fa més de tres anys i mig reclama Javier Martínez. És el pare del Xavi, ja per sempre, "el nen de 3 anys que va morir assassinat a la Rambla". No ha tingut descans des del 17 d'agost del 2017. Tampoc en té ara. Una vegada i una altra, i una altra, ha reclamat el dret a la veritat i el dret a un tracte digne per part de les administracions, en especial del Ministeri de l'Interior. Ho ha dit a la televisió, a les ràdios, als diaris, als despatxos dels jutges i dels polítics que l'han volgut escoltar. Ara la sentència de l'Audiència Nacional li dona la raó: les víctimes mereixien que algú les escoltés, mereixien com a mínim el dret a la veritat i no pas ser "les grans oblidades" de tot el procés. Un pas endavant, Javi. Tot i la tristesa i el dol. No hi ha consol ni per al Javi ni per a les altres víctimes. Ha estat tan escandalosa la deixadesa de funcions des del dia dels atemptats fins al judici, que no és fins ara que es disposa per primer cop d'una llista completa, amb noms i cognoms, de les 338 víctimes dels atacs: amb lesions i seqüel·les. La política del Ministeri de l'Interior amb les víctimes del terrorisme és confusa i tèrbola. Sovint s'acaba resolent l'expedient amb una indemnització econòmica. Però no són diners el que esperava el Javi Martínez quan li van dir que el seu fill havia mort. Necessitava unes mans que el sostinguessin, necessitava suport, atenció, respostes i paciència. No ha tingut res de tot això. Ni ell, ni les altres víctimes. A la majoria, de fet, les ha hagut de localitzar Robert Manrique pel seu compte, des de la Unitat d'Atenció a les Víctimes del Terrorisme que lidera amb tanta fermesa com sensibilitat. El Ministeri de l'Interior no les va buscar, per tant; ningú les va atendre. La instrucció no les va escoltar. La sentència no resol dubtes. Ningú no els ajuda a tancar ferides.