L'escletxa de la llei que ningú va detectar

L'habilitat de la política espanyola per baixar al fang és inesgotable. La llei del "només sí és sí" ha desencadenat una bronca colossal, amb la ministra Irene Montero a l'ull de l'huracà. Cosa que no hauria de ser notícia. De fet, hi és des del moment que va posar un peu al ministeri, perquè a la dreta li ha provocat urticària des del primer moment tant que hi hagi un ministeri d'Igualtat com que Montero sigui al govern. La del "només sí és sí" és una de les lleis més importants de la legislatura i -fins i tot- de les últimes dècades. Era urgent que Espanya actualitzés el tractament legal de la violència masclista i aquesta llei ho fa. Era un clam del carrer, un clam del feminisme i una qüestió de justícia social, que es castigués amb més duresa les violacions en grup, que s'eliminés d'una vegada la vergonyosa distinció entre abús i agressió, i que la base fos el concepte "consentiment". Tot això ho fa, la llei de la ministra Montero. Però a l'esquerra sempre se li escapa algun serrell! Això de deixar-ho tot lligat i ben lligat és especialitat de la dreta. I la llei té una escletxa. Molt més petita del que alguns partits estan fent veure, però una escletxa que està permetent a alguns jutges fer una interpretació esbiaixada de la norma i rebaixar condemnes a agressors ja sentenciats. Una situació que el ministeri podia haver evitat en el moment de redactar el text. La llei no és un nyap. El nyap és no haver previst que en un país com Espanya, d'arrel i de cultura declaradament masclista, la més mínima fissura s'aprofitaria per carregar-se una llei com aquesta, que avança en el reconeixement dels drets, les llibertats i la igualtat entre homes i dones. Fa un mes que la llei està en vigor. Pel volum del soroll que s'ha generat aquests dies, pot semblar que la norma ha anat directament del despatx de la ministra a la taula dels jutges, però no. Resulta que abans d'arribar als jutjats, la llei ha passat pel Consell de Ministres, pel Congrés dels Diputats i pel Senat. Ningú va detectar aquesta escletxa. No són poques, les mans que han traginat el redactat de la llei... i els va passar per alt. A la dreta, en canvi, no se n'hi escapa ni una. De fet el PP, Ciutadans i Vox porten anys qüestionant les polítiques de protecció de les dones, desplegant una ofensiva ideològica que nega la violència masclista i que vol confondre parlant de "violència domèstica" o "violència intrafamiliar". Són els mateixos partits que ara fan veure que es preocupen pels drets de les dones supervivents d'agressions sexuals i masclistes. Un exercici d'hipocresia superlatiu, que arrossega i atrapa la resta de partits en el fang de la política, quan es tracta d'una qüestió jurídica i és jurídicament com s'hauria de resoldre.