Poques coses poden plantar cara avui dia al futbol en la batalla dels audímetres. Una de les comptadíssimes excepcions és Eurovisió. En aquests temps de consums mediàtics fragmentats i individuals, ni que sigui un cop l'any se'ns recorda el valor de seguir col·lectivament una marató musical absurdament llarga i kitsch, la principal gràcia de la qual és comentar-ne els moments més tronats, sigui en directe a les xarxes o l'endemà amb amics i companys. Si a sobre això arriba amb una defensa del dret a estimar sense haver de rebre els prejudicis dels altres, la missió d'associar valors inclusius a la cultura europea queda ben satisfeta. I no és pas poca cosa, en aquests temps sinistres de retorn de la ultradreta. La felicitat, però, mai no és completa: Eurovisió parla de la diversitat, però hi ha dèficits en diversitat cultural. Només cal veure el domini aclaparador de l'anglès a les cançons. O la impossibilitat crònica que el català pugui sentir-se amb normalitat en aquesta festa. Això és una anomalia de zero points.