Les crisis ens posen a prova, a tots els nivells

El que ha passat aquesta setmana a Ceuta permet fer un exercici d'observació de comportaments socials i polítics que pot ser revelador. Aquests dies ens han assaltat tot d'imatges colpidores. Desenes de persones a l'aigua, lluitant per arribar a terra: una terra que no és la seva, on esperen trobar alguna cosa, encara que siguin engrunes, confiant que seran engrunes millors que les que deixen enrere. Un viatge desesperat, atiat, per cert, pel govern marroquí que no ha tingut cap atac de feridura per fer servir la seva gent com a palanca per fer xantatge a Espanya. Les imatges toquen la consciència i provoquen reaccions. D'empatia o de rebuig. Davant el que ha passat a Ceuta, alguns han reaccionat estenent la mà, seguint l'impuls de solidaritat que ha mogut històricament la humanitat. És l'instint que va portar un guàrdia civil a rescatar de l'aigua un nadó de pocs mesos sense saber si era viu o mort. És l'instint de la voluntària de la Creu Roja que consolava un noi subsaharià que se li abraçava abatut. El mateix instint que mou alguns veïns de Ceuta a repartir el que tenen a la nevera entre els de casa i els nens que porten dos dies sols deambulant pels carrers. Però al costat d'aquestes reaccions, n'hi ha d'altres, que també són instintives però que parteixen de la por i de la desconfiança. Hi ha qui a l'aigua no hi veu nens, joves, mares i nadons, sinó amenaces. Deshumanitzen l'escena. No hi ha empatia, sinó rebuig. I rebuig gèlid, fins i tot agressiu, com el de la gent que increpa els migrants pel carrer. Com el veí que dispara amb l'escopeta de balins des del balcó, que apunta i fereix magribins... i ho celebra. Ho fa Santiago Abascal, amb un discurs que marca fronteres -"ells" i "nosaltres"-, i que encén els ànims i destrueix ponts. No hi ha rastre de vida en les paraules de l'extrema dreta. I ho fa, al Congrés dels Diputats, Pablo Casado, el líder del segon partit polític més gran d'Espanya i cap de l'oposició, quan fa servir la crisi a Ceuta, que és la crisi de les vides de milers de persones amb noms i cognoms, per atacar Pedro Sánchez. Ahir va dir que les escenes a la frontera amb el Marroc eren culpa del "caos" que segons ell hi ha al govern espanyol, i fins i tot hi va barrejar l'independentisme. Les crisis són una oportunitat per saber quin tipus de persona som. Alguns se senten més identificats amb la noia que abraça l'immigrant que plora, i altres, amb el veí de l'escopeta de balins. És una qüestió de pell. I ens defineix com a persones.