L'ària de Pedro Sánchez al Liceu

L'ària de Pedro Sánchez al Liceu és el preludi del moviment polític més sensible de la legislatura espanyola. Els indults són una acció de risc que el govern espanyol ha anat preparant i embolcallant des de fa temps, calculant cada passa al mil·límetre. És un camí agrest i difícil, aquest que comença avui, perquè l'estripada és considerable. Més de 100 anys de condemna. Més de 1.300 dies han passat entre reixes els líders polítics i socials d'un moviment pacífic que aplega almenys dos milions de catalans i que representa la majoria parlamentària des de fa anys. Conscient de l'abast de la ferida, Pedro Sánchez va tancar el discurs dalt de l'escenari del Liceu, amb un "catalans i catalanes, us estimem". Costa d'encaixar, aquest "t'estimo", de qui abans ha apostat pel càstig i quan l'oferiment és tan vague i poc estimulant com el "començar de nou" que anunciava ahir Sánchez. L'estímul, en tot cas, es limita de moment a l'oportunitat de la mà estesa. Floretes a banda, el fons del discurs de Pedro Sánchez s'articula entorn de tres idees força. D'una banda, assenyala els límits que l'independentisme no hauria d'intentar creuar mai: la llei, la Constitució, el marc comú. Marcats amb llums de neó, per si hi havia algun despistat a la sala: les fronteres legals i morals de l'Estat. No es permetrà fer ni una passa més enllà. La promesa d'un nou projecte de país i el desig de sumar milions de persones a la convivència no van acompanyats de cap eina concreta per afrontar de cara la qüestió territorial, ni per donar resposta a la voluntat democràtica de decidir. La segona idea és el reconeixement de l'arrel política del conflicte. El govern espanyol indultarà els nou presos amb arguments polítics. Els objectius de restaurar la convivència i d'establir un diàleg amb la societat catalana són polítics. Per tant, implícitament, els indults assumeixen que els presos ho són, de polítics. Quan Pedro Sánchez parla dels errors que tothom ha comès i crida a deixar estar els retrets, accepta que el català és un problema essencialment polític i que les querelles, els judicis i les condemnes no només no han resolt res, sinó que socialment ho han complicat tot més. Se'n desprèn una tercera idea, del discurs del Liceu. Potser més que una idea és una absència, un silenci. El de la dreta. L'acció arriscada, criticada i millorable de Pedro Sánchez evidencia la inacció de Pablo Casado. El Partit Popular no n'ha aportat ni una, ni mitja, de solució. No s'ha mogut d'on era el 2006, el 2010, el 2012 i el 2017. El món gira i el PP no es mou. Continua avivant el ressentiment, amb el flagell sempre a punt. Mirada curta, pell freda. Potser no cal recórrer a la poesia, ni que sigui a una de tan bonica com la de Martí i Pol (que per cert, diu "I som on som", però també "que tot està per fer i tot és possible"), però sí que cal donar pistes de -com a mínim- tenir constants vitals. Perquè sense ritme cardíac, qualsevol partit queda a un pas de la gangrena política.