14 d'octubre. Un dia com avui del 2019, fa 2 anys, el Tribunal Suprem publicava la sentència de 100 anys de presó per als líders de l'1 d'octubre. Condemnes de fins a 13 anys per un referèndum no vinculant. Una sentència històrica, que va tenir una resposta arrauxada al carrer, i una resposta de paper d'estrassa per part de les institucions i de la classe política catalana. Dos anys després, els nou condemnats són al carrer, indultats parcialment pel govern espanyol. I aquests indults són només una de les moltes peces que s'han anat desencaixant i han anat desmuntant l'estructura que entre jutges i fiscals van començar a aixecar el 2017. José Manuel Maza, Carmen Lamela, Miguel Ángel Carballo, Concepción Espejel, Pablo Llarena o Manuel Marchena van forjar una macrocausa ben apuntalada a base d'informes, querelles i acusacions que arribaven al crit de "foc a discreció". Però des del 2019 cap aquí, aquesta arquitectura que semblava tan sòlida s'ha anat esquerdant. Han saltat diverses peces i ara l'esquelet queda a la vista i els bastidors amb prou feines aguanten el pes. Els indults en són una, d'aquestes peces. Una altra, de nuclear, és el fet que ni Bèlgica, ni Escòcia, ni Alemanya, ni Suïssa ni Itàlia hagin avalat la sentència, negant-se a reconèixer la sedició. També va fer trontollar l'estructura l'absolució del major Trapero i de l'antiga cúpula d'Interior, per part de l'Audiència Nacional, amb una sentència que tot i partir dels mateixos fets (el 20S i l'1-O) contradeia la del Suprem en alguns punts. Altres torpedes contra els fonaments de la sentència del Suprem han arribat des d'altres estaments judicials, com el Constitucional, en forma de vots particulars que parlen de condemna "desproporcionada", o des d'institucions europees, com el Consell d'Europa, que censura la via judicial per resoldre un conflicte d'arrel política. Des de l'àmbit civil, Amnistia Internacional ha contribuït a erosionar la suposada solidesa de la sentència amb informes públics que deixen en entredit la qualitat democràtica d'Espanya. També ho ha fet la gent del carrer, els milions de catalans que, tot i l'esgotament, tot i el xoc de l'1 d'octubre, continuen tenint l'independentisme com la primera opció política i ho acrediten eleccions rere eleccions. I encara hi ha una altra peça, intangible, però cabdal. La moral. Dos anys després, els condemnats a més de 100 anys de presó no tenen por i mantenen el convenciment. Dolors Bassa i Josep Rull ens ho deien ahir al programa, amb un somriure als ulls. I així, peça a peça, des de dins i des de fora, per dalt i per sota, tota la construcció es clivella.