La sanitat fa patir

Avui podeu anar amb normalitat a l'escola, a l'institut, al CAP, a l'hospital. S'han acabat les dues jornades de vaga que han tret al carrer milers de treballadors públics per demanar més recursos i millors condicions de treball. Una doble pressió de la sanitat i de l'ensenyament que feia anys que no es veia i que si això fos un tuit o una pancarta per anar a una manifestació, es podria resumir dient que la gent n'està farta. Sobretot els sanitaris n'estan farts. Aviat farà tres anys que va començar la crisi de la covid, que ha rebentat les costures del sistema fins a portar-lo al límit, a un pas del col·lapse. Aquest dijous fèiem repàs de l'estisorada que la Generalitat va clavar a la sanitat pública fa deu anys: més de 1.500 milions d'euros del pressupost, que van convertir Catalunya en el lloc de tot l'Estat on més es va retallar la despesa social durant la crisi. Es van tancar plantes senceres d'hospitals, es van aturar els quiròfans a les tardes, es van suprimir un miler de llits, es van deixar de cobrir baixes i per tant, es van perdre milers de sanitaris, es van disparar les llistes d'espera, el personal es va estressar i la relació amb l'usuari va començar a desafinar. Una situació que, si preguntem als professionals, fàcilment descriuran com a precària. Que no s'ha revertit i que ha empitjorat amb el sobreesforç descomunal que se'ls ha demanat per la pandèmia. A l'altra banda hi ha els pacients, els usuaris d'aquest sistema estressat, que per primer cop comencen a patir per la sanitat. Ho recullen les últimes enquestes d'opinió del CIS. La sanitat fa patir. El malestar i les protestes del col·lectiu sanitari es veuen reflectits en forma de percentatge. Ja és un maldecap per a la població, que paga els impostos i espera a canvi que es compleixi el pacte: que els serveis publics funcionin. I això implica que els gestors d'aquests impostos, els governs, facin arribar on toca la quantitat que toca. Però als mecanismes els falta oli. Fa temps que l'estructura va començar a cruixir. Van passant els governs, van desfilant consellers, i el problema no se soluciona. Deu ser que hi ha una barrera de so que aïlla el Parlament i fa que no hi arribi la remor del carrer. Aquesta setmana s'ha vist clar: al carrer metges, infermers, personal sanitari..., farts. Mestres, professors, estudiants, farts. I al Parlament, la mirada curta de sempre, posada en el calendari i no en el carrer. Partits parlant per a ells mateixos, incapaços de posar-se d'acord per desbloquejar una llei (la més important del país) de 41.000 milions d'euros.