La resposta al sensellarisme

Dues persones, de 32 i 38 anys, han mort de fred. No ha passat a cap punt inhòspit del planeta. Ni tampoc al pic de cap muntanya gelada. Ha passat a Barcelona. És l'evidència més crua que la pobresa mata. Ningú viu al carrer perquè vol. Menys, en plena onada de fred, amb temperatures sota zero. Al carrer i al sensellarisme s'hi arriba per una fallada en cadena. No hi ha una explicació senzilla, darrera de cada persona sense sostre hi ha una història diferent, però al davant hi coincideixen sovint els mateixos silencis estructurals. Falta de recursos i falta de respostes. Només a Barcelona ciutat hi ha més de 4.200 persones sense llar i, d'aquestes, 1.200 dormen al ras: en bancs o a caixers automàtics, o a recer d'alguna porxada. Amb el fred, l'Ajuntament ha obert més espais perquè s'hi arrecerin, però quan el termòmetre torni a pujar n'hauran de marxar. La solució no pot ser parcial, ni a mitges. La gent sense llar necessita estabilitat i això passa per la certesa que un cop deixin el carrer no hi hauran de tornar. La resposta al sensellarisme s'ha d'abordar des de l'àmbit municipal. Però potser hauria d'arribar també al Parlament i al Congrés. Que hi hagi gent sense un lloc on viure no és un problema local. Per suposat que tampoc és un problema d'espai públic. És un problema de les dificultats per accedir a un habitatge, de les feines precàries, d'un mercat laboral disfuncional, i de l'exclusió social. És un problema administratiu i polític. És un problema com a societat. Avui costa molt d'entendre que al costat de casa -on tenim mantes i nòrdics, i aigua calenta, i calefacció o estufes-, al costat dels aparadors de les grans botigues de luxe, dels hotels que esperen turistes, hi hagi algú que mori de fred al mig del carrer.