La picaresca és immune a la pandèmia

La primavera de l'any passat, durant el primer confinament, milions de persones van seguir fil per randa totes les restriccions que el govern espanyol, amb aquelles rodes de premsa de guerra, anava actualitzant dia sí dia no. Primer, el confinament total, després, les sortides per franges per fer esport, per passejar el gos i per fer esbargir les criatures. No es podia sortir de casa sense un motiu justificat i per escrit en el certificat autoresponsable que calia dur sempre a sobre. Evidentment, no es podia quedar amb ningú, ni anar sense mascareta. El gran gruix de la ciutadania va complir rigorosament amb aquestes normes, que semblaven d'una altra època i d'una altra realitat. De fet, van ser uns mesos distòpics i per a molts, directament, un malson. Setmanes sense veure els pares o els avis, amb els fills tancats a casa, sense poder acompanyar els malalts a l'hospital ni acomiadar els morts. Més enllà de la por al virus, que semblava tenir superpoders per ser a tot arreu i contagiar només amb la mirada, hi havia la por del càstig. Saltar-se el confinament suposava una multa. Els carrers estaven buits i pràcticament els únics cotxes que circulaven eren els de la policia, controlant que tothom fos a casa. Tot i així, segur que tots tenim un germà, un veí o un fill que se les va empescar per sortir quan no tocava i per saltar-se el confinament. La picaresca és immune a la pandèmia. Enmig del caos, el govern espanyol, com la majoria de governs del món, va reaccionar gairebé en calent, amb una gran pressió a sobre perquè entraven milers de malalts greus cada dia als hospitals, i a les UCIs havien de decidir qui hi entrava i qui no. El paraigua que va escollir Pedro Sánchez va ser l'estat d'alarma i l'instrument, bàsicament, la llei mordassa. La policia va arribar a posar unes 20.000 sancions diàries a tot l'Estat: més que a França o a Itàlia. Moltes veus van qüestionar que amb aquesta base legal es pogués prohibir sortir al carrer i multar per desobediència. I qüestionaven també que la policia tingués tanta màniga ampla per actuar. Es van denunciar actuacions arbitràries i desproporcionades. Eren juristes, entitats de defensa dels drets humans i fins i tot l'advocacia de l'estat, aquestes veus crítiques que demanaven una revisió a fons dels marges de l'estat d'alarma. Llei en mà, amb l'estat d'excepció sí que es pot suspendre la llibertat de circulació, però amb l'estat d'alarma, no. El tema va acabar saltant al fang polític. VOX entra en escena quan la primera onada ja està controlada i decideix portar l'estat d'alarma davant de la justícia. El Tribunal Constitucional recull el guant i ja la tenim organitzada. Entre el març i el juny del 2020, es van posar 146.000 denúncies per saltar-se el confinament. Menys de la meitat, unes 63.000, van acabar en multa i d'aquestes, només 23.000 s'han acabat pagant. Doncs bé, ara el Govern ha de tornar tots aquests diners: 4 milions d'euros. Una bona pentinada de la caixa de la Generalitat. I una bona cara de moniato la que se'ls deu haver quedat als catalans que van omplir el certificat, van complir el confinament, les franges i les fases.