L'esquela pública de Fèlix Millet és dura. El seu nom va lligat a un dels episodis més vergonyosos dels últims anys a Catalunya. És sinònim de saqueig, d'espoli. La seva imatge és la de la policia entrant al Palau de la Música i sortint-ne 10 hores després, amb caixes i més caixes plenes de les proves de la insolència de Millet. És la imatge d'un dels símbols de la catalanitat, del modernisme i de la cultura del país esberlat.

Fèlix Millet va estar fent de senyor feudal durant les dues dècades que va presidir el Palau de la Música. Es va cobrar totes les factures que li va venir de gust. S'enduia milions a cabassos: per fer reformes a casa i a casa de les filles, per pagar-se viatges de luxe, per pagar el servei domèstic, o fins i tot per organitzar el convit del casament de la filla al Palau de la Música, passant la factura a la institució i fent-ne pagar la meitat a la família del nuvi pel casament de les seves filles. Ell i la seva mà dreta, Jordi Montull, van convertir l'obra de Domènech i Montaner en una màquina de fer diners.

Quan l'estiu del 2009 es va destapar tot el sidral, l'opinió pública va quedar en xoc i molts es van fer grans de cop. Un impacte que després es va traduir en indignació, en ràbia i en vergonya. Queia la vena dels ulls. Fèlix Millet passava de ser un prohom a ser un penques.

Això sí, gràcies al silenci d'unes institucions que el consideraven un dels seus, tant de confiança, que no van sospitar mai res. I si van sospitar, van preferir mirar cap a una altra banda, perquè eren coses del Millet i potser també perquè el Millet sabia massa coses, com va quedar demostrat al judici, on va confessar l'espoli i va aixecar la catifa del finançament il·legal de Convergència.

Amb la mort de Fèlix Millet, d'alguna manera es tanca una etapa fosca i lletja de Catalunya. Però la innocència està perduda i el mal no està reparat. Dels 23 milions d'euros que es va poder demostrar que Millet i Montull havien pispat, només se n'han recuperat 6.

La condemna ha quedat a mitges, els diners s'han recuperat a mitges i ens quedem amb la sensació que s'ha fet justícia també a mitges, que no s'ha acabat d'aixecar del tot la catifa i que difícilment algú tan barrut com Fèlix Millet podria haver sobreviscut tants anys fent-ne de les seves si fos l'únic de la seva espècie.