La feina de camioner sempre ha estat dura, però ara més

El meu tiet era camioner de la Danone. Durant molt temps, acabar-me fins i tot el iogurt de macedònia, que no m'agradava gens, era una obligació moral, una militància corporativa. Un dels millors moments era quan em convidava a menjar-me un Petit-suisse a la cabina del seu tràiler, amb olor de benzina, plàstic de Transformers i tabac ros. Això era la mirada infantil. Després vaig saber dels torns doblats, Barcelona-Pamplona-Sevilla-Barcelona, de com algun cop el vam interceptar en alguna estació de servei lleidatana per poder tenir un dinar familiar, de com encadenava hores i dies al volant mantenint-se despert a cop de Marlboro. M'ho vaig començar a imaginar quan algun cap de setmana, a Coma-ruga o Castelldefels, no volia ni sentir a parlar d'agafar el cotxe. Jo ho veia com una petita excentricitat. Era, simplement, cansament i sobredosi de carretera. Una feina molt dura. Ell, però, estava agraït. Va arribar a Catalunya sense res i va albirar un futur gràcies als fars del seu camió. Era un conductor assalariat i aquesta és una de les claus de l'actual polèmica. A Espanya hi ha mig milió de conductors de camió i unes 103.000 empreses de transport. Una gran part del sector ja no treballa amb nòmina ni conveni i hi ha un enorme percentatge d'autònoms. Les empreses externalitzen el servei. I amb cada subcontractació (de vegades moltes per un únic viatge) és el conductor qui perd. I és per aquesta mateixa raó que ara el govern espanyol té dificultats per negociar amb interlocutors vàlids. I per això la protesta creix salvatge, incendiada per l'extrema dreta. És culpa de l'espúria èpica de l'emprenedoria i de la falsament anomenada economia col·laborativa. O més senzill, del neoliberalisme, com sempre. Sempre, fins i tot, si al conductor se l'acaba anomenant "rider" o al Petit-suisse, Danonino.