Hem passat del "tenim pressa" al "no tenim pressa"

Necessitem temps. Aquesta és la conclusió de la taula de diàleg. El govern català i espanyol demanen, volen, diuen, que els cal temps. Ja va dir el primer ministre britànic Winston Churchill, entre gintònic i gintònic, que a la política és més important el temps que la gramàtica. Això, és clar, depèn del rellotge i del nombre de gintònics. Francesc Pujols, el filòsof català més sobri del planeta, ens va deixar escrit, com un tatuatge: "Hi ha el fet que el problema espanyol, i de fons l'ibèric, és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera". Catalunya sempre és un cotxe aparcat al pàrquing dels segles. Catalunya és sempre una hipòtesi. Una suposició, una teoria, una conjectura. Catalunya és una dimensió desconeguda. Mai és l'hora de Catalunya. Mai toca quarts ni hores. Hem passat del "tenim pressa" al "no tenim pressa". Hem passat d'allò que deia Pujols que els catalans arribaria un dia que ho tindríem tot pagat al fet, com va veure durant la postguerra, que no només no tindríem res pagat sinó que tot ens costaria caríssim. I el temps és or i ens costa la vida. Perquè el rellotge de l'existència, com una dalla de l'espoli, avança imparable, mortal. No espera res, ni a ningú, i corca totes les taules.