Una gran part de la justícia continua sorda

Alguns fan el signe de la victòria quan es posen la vacuna anti-Covid. El més habitual és fer-lo amb els gols del Barça. N'hi ha que fins i tot el fem quan aparquem a la primera en un aparcament que no és de zona blava ni de zona verda. Ara... fer el signe de la victòria quan estàs acusat de ser un violador en grup i et demanen 40 anys de presó? Això no té cap lògica, que no sigui perversa. Un dels acusats en el judici per la violació múltiple de Sabadell va fer precisament això ahir a les portes de l'Audiència de Barcelona: el signe de la victòria, a cara descoberta, mirant directament a les càmeres dels periodistes que l'esperaven al carrer. Què celebra? Què ha guanyat? De què se sent orgullós? A dins, protegida per mampares, fora de les cámeres l'única autoritzada a fer el signe de la victòria en tota aquesta història. Una noia que tenia 18 anys quan la van violar entre tres, de matinada, en una nau bruta i abandonada, mentre almenys 4 més s'ho miraven i devien aplaudir i tot. "Tots, agressors materials" perquè entre tots van crear una "intimidació ambiental" sobre la víctima. Així ho diu el fiscal. El judici s'ha acabat i ara el tribunal haurà de dictar sentència. Se n'ha dit la "Manada" de Sabadell. Però hi ha experts, com l'advocada Carla Vall, (a qui sempre convé tenir llegida i escoltada) que rebutja aquesta etiqueta. Primer, perquè fa referència a un concepte animal que desdibuixa la capacitat humana de poder evitar les violències. També perquè desdibuixa el delicte que amaga al darrere: els agressors que actuen en grup busquen el reconeixement entre ells mentre agredeixen, mentre fan un exercici de poder sobre una persona que consideren més dèbil, en aquest cas una dona. Per tant, es tracta d'una violació en grup i, si se'ls condemna, seran "agressors" o "violadors en grup". Una altra veu imprescindible, la de la psicòloga Alba Alfageme, apunta que aquest tipus de delictes es produeixen gairebé sempre en entorns d'oci nocturn i, tot i la duresa i la violència daquestes agressions, només un 23% dels casos acaben en condemna. Per tant, s'entén que encara siguin ben poques les dones que gosen denunciar-ho i trobar la valentia, com la noia de Sabadell, per tirar endavant tot el procés fins al judici. Amb tot el que això suposa: explicar-ho, tornar-ho a explicar, recordar, buscar detalls en la memòria: cops, dolor, olors, fàstic, vergonya. Una vegada i una altra: davant la policia, davant l'advocat, davant el jutge, davant el fiscal... escoltar-ho, veure-ho per escrit a la premsa, i finalment, esperar la sentència. Per tot això: ella sí que pot fer el signe de la victòria. Sembla que, per fi, socialment es comença a escoltar i a acompanyar les dones, però, tal com no deixem de veure-ho diàriament, una gran part de la justícia continua sorda i cega davant els testimonis de les supervivents.