Estem cremats, no podem més

Permacrisi: període prolongat d'inestabilitat i inseguretat, d'incertesa. És la paraula de l'any que el diccionari Collins ha triat per resumir el 2022. La crisi permanent: guerra, canvi climàtic, inflació i recessió. Que els ho expliquin als millennials, la generació perduda, que surt d'un problema i ja està ficada en un altre. Les vagues que venen, de metges i professors, el 25 i 26 de gener, ens diuen molt de l'era de l'esgotament que vivim. I el consum desbocat d'Orfidal, Valium i Trankimazin, amb Espanya líder mundial en ansiolítics i benzodiazepines. Estem cremats, no podem més. I l'onada de salut mental postpandèmia era un tsunami, un problema estructural que no es resol amb pastilles. No hi ha prou psicòlegs per a tanta precarietat laboral, per a tant lloguer impagable, per a tanta conciliació impossible, per a tant de postureig a l'Instagram. Som un cúmul de fragilitats, com explica el Sergi Picazo al Crític, un còctel socioeconòmic explosiu que el govern espanyol intenta contenir amb els pedaços del paquet anticrisi. "No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps", que canta Mazoni. El paradigma del 8-8-8, vuit hores per dormir, vuit per treballar i vuit per a l'oci, és una farsa 200 anys després. Perquè oblida les cures (sigueu pares perfectes!) i les pantalles dels mòbils ens roben hores de son i ens fan treballar 24/7. Ens han venut que l'insomni, l'ansietat, la depressió, el "burnout", és un fracàs individual, perquè a la jungla dels emprenedors "sky is the limit!", però s'hauria de començar a veure com un problema social, com un malestar, un desgast col·lectiu. I com ahir ens advertien les psicòlogues i psiquiatres que ens van visitar a "El matí de Catalunya Ràdio", la solució no la trobarem a la consulta del metge, que tampoc no pot més, ni a la farmàcia. El que més espanta d'aquest neologisme "permacrisi" no és la "crisi" sinó el "perma": que sigui irrevocable, definitiva, per sempre.