Els Pets, fidels als orígens

Us saludem a aquesta hora des de Constantí, al Tarragonès. Un poble per sempre lligat a la història de la música catalana. És el niu dels Pets, la banda de música pop més estable de les últimes tres dècades, referents per a tants altres músics i grups que han vingut després. Avui som a Constantí, que és la prova que Els Pets continuen fidels als orígens, coherents amb qui són i allò que fan. Treuen disc nou, "1963". L'any que van néixer i l'any que va sortir a la llum una de les grans cançons dels Beatles, "Please please me": la inspiració per als tarragonins. Als últims 30 anys, Els Pets han cantat les nits de festa de més d'una generació de catalans. Han posat música a l'hora d'anar a dormir a casa, tranquils, i al llevar-nos per anar a treballar un dia de cada dia. Han musicat els dies que plou i la ciutat de Tarragona, l'enamorar-se i el deixar-ho estar. Ara tornen. I ho fan sense amagar les arrugues, amb les seves guitarres i les seves tornades pop, lletres optimistes, sense enganyar ningú, sense promeses que no podran complir. Amb una fal·lera que sembla infinita per fer cançons que ens expliquin des del que és quotidià i -sobretot- amb alegria i amb sentit de l'humor. És el millor que ens podia passar aquesta primavera que vol ser prepandèmica: que es publiquin discos, que ens regalem bona música, que tornin els grans i ens acompanyin entre acords i rimes, que compartim les ganes de sortir, de retrobar-nos als carrers i als concerts. La setmana passada eren els Mishima, avui Els Pets. També els Antònia Font i Rosalia. Tots al rescat -potser d'ells mateixos- però sobretot, al rescat de tots nosaltres, després de dos anys apagats. La cultura no falla. Juga el seu paper, que és imprescindible, de fer-nos de refugi. Mireu què diu un dels temes que avui publiquen Els Pets: "Prenc el de sempre, que vull brindar pels dies que han d'arribar. I si el món s'ha d'acabar, que ens agafi ben mudats, festejant-nos amb el nas gelat".