Es continuen confirmant centenars de contagis cada dia, a les UCIs no es baixa dels 400 malalts crítics, però els carrers esclaten.  En un no res hem passat de la por a la quarta onada a les places plenes de gent de festa i sense mascareta. Les restriccions que ens han limitat horaris, moviments i relacions durant mesos s'han esfumat de cop. El marc és un altre. La malla de mesures que contenia la societat pandèmica s'ha desfilat i ara tot queda pengim-penjam.  Metges i epidemiòlegs, amb les mans al cap una vegada més, com va passar per Nadal, i per Setmana Santa, avisen dels riscos de tornar a córrer massa, de fer que les mesures de protecció deixin de tenir sentit. La por al virus ha fet de pega durant mesos. Ara, la por ha deixat pas a una cosa molt semblant al caos, que és el millor dissolvent de la prudència.  Hi té molt a veure la fatiga pandèmica, que va arribar amb la tercera onada. O potser abans, amb la segona. I que ha anat creixent i ha fet cada vegada més pesat el compliment de les restriccions. S'ha creat el miratge que amb l'estat d'alarma desapareixien també les mesures de control. I no és així. L'únic que desapareix és el paraigua legal. Ara cada comunitat haurà d'empescar-se les mesures que pugui per frenar els contagis, i els jutges les hauran de ratificar. Cada comunitat i cada jutjat, amb un criteri propi.  Hi té a veure, també, el desgast polític. Com avisa Salvador Macip avui a El Periódico, "políticament, ara tocava accelerar l'estat d'alarma, perquè la insistència per recuperar la vida social i econòmica, en funció del calendari, és massa forta". Política i pandèmia es desacoblen, si és que mai ho han acabat d'estar del tot, d'acoblades. La pandèmia afluixa, però no es rendeix. La política accelera. Tot empeny a sortir al carrer, a recuperar l'alegria i els espais de llibertat cedits fa més d'un any. Tant de bo no sigui contraproduent i no ens tornem a trobar d'aquí no res fent salts enrere. Tant de bo no sigui cert que ens hem convertit en els màsters de l'autoengany.