El futbol com a eina uniformitzadora

Espanya, eliminada pel Marroc el dia de la seva Constitució. Els racistes que es van passar el partit cridant "Leña al moro" i reivindicant la reconquesta, Don Pelayo i "¡Santiago y cierra, España!" s'han ennuegat amb la seva pròpia bilis. És el karma. Al masclisme que sempre supura al món del futbol s'hi ha sumat ara la islamofòbia, que ha omplert les xarxes socials amb mems de "Mohamed el de la bomba" (versió marroquina de "Manolo el del bombo"), cunyats tallant pernil i la gràcia que qui guanyi es queda l'Hospitalet de Llobregat. Fa ràbia i fàstic a parts iguals, però sobretot vergonya aliena. El penal de la victòria el va marcar un jugador nascut a Getafe i format al Reial Madrid: es refereixen a això quan els diuen "Vete a tu país?" Justícia poètica. Un quart de milió de catalans tenen origen marroquí (la comunitat estrangera més nombrosa) i no hauria de ser cap drama veure la bandera vermella amb l'estrella verda als nostres carrers. No per animar la "roja" s'està més integrat. I si molts no acaben de sentir-se d'aquí ni d'allà, atrapats entre dos mons, potser la xenofòbia d'aquests dies hi té alguna cosa a veure. Animar una selecció i no una altra no és pas necessàriament sinònim d'adhesió nacional, els catalans en som la prova, encara que Espanya utilitzi el futbol com a eina uniformitzadora. Tant de bo hi hagués tants ministres catalans com jugadors a la selecció. Els que repartiu carnets de bons espanyols o bons catalans, feu-vos-ho mirar: perquè potser amb una prova d'ascendència genètica descobrireu que no sou ben bé escandinaus, oh sorpresa. I a més de racistes sou idiotes, perquè, mentre esteu ocupats insultant els veïns, Qatar us ha colat un sportwashing de manual. Es volia vendre la por i el prejudici, la violència, però hi va haver més aldarulls, fins i tot bales de goma, quan Espanya va guanyar a Sud-àfrica. Per fi algú pot celebrar alguna cosa, a Canaletes. I per a "leña al moro", la de Marlaska a la tanca de Melilla. La Rambla, plena de banderes marroquines després del partit de vuitens de final del Mundial entre Espanya i el Marroc (EFE / Alejandro García) Amb l'eliminació d'Espanya s'acaba la ració diària de nacionalisme banal dels que diuen que no barregem esport i política. Però perdem el Paulo Coelho, ens quedem sense el Mr. Wonderful de la crònica esportiva. El veritable guanyador d'aquest Mundial no és altre que Mariano Rajoy. "Las cosas son como son, en otra etapa de nuestra historia nos fue mejor. Ha sido una pena."