El Barça ha tocat fons

Hi ha decisions que com més tard es prenen més mal fan, especialment quan les coses no van bé. Al Barça fa temps que les coses no van bé. Van fatal, de fet. Intento posar-me en la pell del soci, del culer de carnet, per entendre com es deu sentir després d'aquests anys de decadència i no em costa imaginar-me una gran resignació. El Barça dels sis títols va ser espatarrant. Va ser únic. I difícilment serà repetible. Va enlluernar tothom. Hi havia eufòria i hi havia orgull. El Barça guanyava i venia, i fascinava. Era fàcil contagiar-se d'aquella alegria i potser d'alguna manera, el país ho va fer, es va impregnar d'aquella eufòria. Els sis títols i aquell joc que enganxava, i aquella filosofia del Pep i aquella força dels Puyol, Xavi, Iniesta i companyia van formar un gran núvol pletòric on molts s'hi van instal·lar i hi han viscut des d'aleshores, sense voler veure que cada cop tenia més de gasós que de sòlid. El núvol s'ha anat desinflant i desinflant fins a convertir-se en això que és ara: una pelleringa on no queden ni orgull, ni estrelles, ni il·lusió. Aquell Barça fabulós no tornarà. Entre d'altres, perquè els protagonistes d'aquell moment ja no hi poden ser, però també perquè s'ha treballant poc per mantenir aquell fervor i generar una nova fornada de jugadors i esquema tan potent. Totes les peces s'han anat desencaixant i el Barça porta anys generant decepció. Partit a partit, temporada a temporada. Amb l'afegit de l'espectacle trist dels calaixos plens de draps bruts que van sortint i esquitxant-ho tot mentre al camp, que és on hauria de rutllar la cosa, res va com ha d'anar. La il·lusió d'aquell Barça fantàstic sembla haver-se quedat arrapada a les parets dels despatxos, com el paper pintat de casa els avis, que ja està groc i cau a trossos, però allà segueix perquè pobre de tu que el canviïs, que l'àvia tindria un disgust. Els únics que semblen haver assumit fa temps el declivi son els aficionats. La directiva, en canvi, si ho ha vist, no ho ha reconegut. Laporta va tornar al Club apel·lant directament al record d'aquella època daurada, intentant encendre unes brases que estan més fredes que l'estadi durant la pandèmia. I des que hi és s'ha trobat amb uns números vermells que fan por, sense Messi, amb el Camp Nou caient a trossos i un equip que no l'encerta. Quan tot va malament, potser el més honest és reconèixer-ho, acceptar que el Barça ha tocat fons, que difícilment el relleu de Koeman aconseguirà remuntar gaire la cosa, que caldrà temps per tornar a armar un equip competitiu i que més que il·lusió i promeses, ara cal paciència. Sembla que això, el carrer ho ha fet. Falta que ho faci la resta.