De ser el número 1, se n'ha de saber, Djokovic

No n'hi ha prou d'arribar al número 1 i de ser-ho; se n'ha de saber. Novac Djokovic no en sap. Sap guanyar, sap col·leccionar títols i esclafar rivals a la pista, però no sap ser número 1. Ser el número 1 no és només guanyar, és també ocupar un espai privilegiat, una talaia des d'on el món -segur- és molt més amable i fàcil, però on també s'està més exposat i a l'abast de totes les mirades, des de tots els angles. Com que només n'hi ha un, de número 1, sobre ell recauen totes les mirades, tots els aplaudiments, tots els flaixos i totes les responsabilitats. No les pot compartir, són totes seves: les verdes i les madures. El número 1 pot ser extravagant, pot ser altiu, o pot ser humil i pot ser proper. Djokovic té un historial gairebé amb tantes sortides de to i polèmiques com títols. Amb el culebrot de l'Obert d'Austràlia s'ha passat de rosca. Ha demostrat que és un número 1 que no dona la talla. L'autor que millor ha explicat per escrit què és el tenis, el nord-americà David Foster Wallace, creia que l'esport d'elit és "un escenari privilegiat per a l'expressió de la bellesa humana". Ho deia per retratar amb un estil deliciós els moviments de Roger Federer a la pista. Feia servir el concepte "moments Federer" per descriure el joc del suís: un joc que considerava impossible, metafísic, com sortit de Matrix. No sabrem mai què hauria escrit sobre el paper de Djokovic com a número 1 del tennis mundial, però de bellesa humana amb el serbi no n'hi ha ni a la pista ni -com ha quedat demostrat aquesta setmana- fora de la pista. Vacunar-se contra la covid no és una simple decisió individual, sinó una responsabilitat col·lectiva. No fer-ho té conseqüències. I no hi hauria d'haver distincions a l'hora d'assumir aquestes conseqüències. Suposar que, per ocupar el número 1, podràs saltar-te les restriccions que afecten la resta de mortals és tenir una visió molt gran del teu melic i molt petita de la resta del món. És entendre malament el privilegi que comporta el número 1: un privilegi que és poder viure una experiència només a l'abast de pocs. Aprofitar-se'n, pensant només en un mateix, fer com si la resta fossin formigues, caminant sense tocar el terra d'això sí que en sap de ser número 1: número 1 en petulància.