El matí de Catalunya Ràdio

Carme Forcadell: "Vaig plorar en veure violència al carrer, no amb la sentència del judici"

Mònica Terribas conversa amb l'expresidenta del Parlament de Catalunya a la presó de Mas d'Enric, al Catllar, coincidint amb el dia de la vaga general del 18 d'octubre
TEMA:
Procés català
Carme Forcadell: "Vaig plorar en veure violència al carrer, no amb la sentència del judici"

Com està Carme Forcadell?

Sobrevivint. (Fa una pausa) Perquè quan ets lluny de les persones que t'estimes, només pots sobreviure. No pots estar bé.

Pitjor després de la sentència?

Ara és pitjor. Mentre esperava la sentència, pensava que potser sortiria, que acabaria sortint... Abans pensava en el futur. Ara no penso en el futur. Penso en el present. Ara ja soc en aquell futur que és el present. Penso en el dia que veuré la meva mare, els meus fills i els meus nets, en qui vindrà a veure'm...

La rutina del dia, com la porta?

Té sentit sempre menjar una peça de fruita per dinar i un iogurt per sopar? Quan saps tot el que et passarà cada dia, viure es fa molt llarg.  

T'espanta pensar en el futur?

No, perquè tinc drets, i espero que se'm respectin els meus drets penitenciaris, igual que a qualsevol altra persona: ni millor, ni pitjor. Igual. Quan rebin la sentència, ens avaluaran, com a qualsevol, i veurem quins són els meus drets. Què dirà el meu Pla Individual de Tractament? Què dirà? Quins cursos hauré de fer per haver defensat la llibertat d'expressió al Parlament? Em posaran un curs de Dret Constitucional, em diuen les meves companyes... Facin el que facin, jo tinc els meus drets com a condemnada a presó, com tothom. Dret a poder veure la meva família, dret que m'avaluïn i em deixin sortir quan em toqui. No és una qüestió de beneficis, sinó de drets. I els deures que tinc aquí dins, els compleixo, com totes. Sense cap privilegi... a terra, agafant la terra, amb les mans, com totes...

Agafar la terra. Què vols dir?

Estar en contacte amb la natura, aquí dins, et permet tocar la realitat. Una de les coses que més m'agrada fer és estar en contacte amb la terra: plantar, fins i tot fer un jardí aquí dins... Intento aconseguir que en el Pla Individual de Tractament dins de la presó es plantegin introduir un curs en educació mediambiental, perquè m'he adonat que les internes no sabien reciclar...

 

Ens explica que treballar al jardí la reconnecta amb un planeta que ens estem carregant i ella allà, amb les internes, pot fer feina. Cuida i es cuida. Però de seguida tornem a la sentència. Ens sorprèn quan ens explica com el Tribunal Suprem va planificar que Carme Forcadell s'assabentés de la seva condemna. Els qui hem cobert el judici un dia rere un altre ens podem fer a la idea de la importància de com se li va comunicar. Escolteu.

Carme, explica'ns com vas rebre la notícia que t'havien caigut 11 anys i 6 mesos de presó?

Em vaig llevar dilluns i vaig anar a fer esport, convençuda que sortiria més tard, la sentència. Però em van venir a buscar. Té visita. I aleshores vaig veure la Piedad i el cap de Seguretat del Tribunal Suprem, recordes? Que sempre eren a la sala...

Ho recordo perfectament. La Piedad era la persona que el president del Tribunal cridava quan havia de donar alguna instrucció delicada, i ell era qui garantia la seguretat, donava instruccions als policies i autoritzava les entrades i sortides de la sala del Suprem durant aquells quatre llargs mesos. Manuel Marchena va enviar dues persones de la seva màxima confiança a lliurar la sentència a l'expresidenta del Parlament a la presó del Catllar, i els va fer viatjar la nit abans per ser-hi a primera hora.

- "¿Cuánto me ha caído?", els vaig preguntar.

- "No lo hemos leído."

- "¿Diez años?" Vaig dir aquesta xifra perquè per mi era la xifra més dura, el pitjor escenari... Aleshores van buscar la pàgina i m'ho van ensenyar... 11 anys i 6 mesos... Era incomprensible... vaig llegir el que els havia caigut als meus companys i companyes... 12 anys a la Dolors també... I els vaig preguntar a tots dos: "Decidme, ¿qué diferencia hay entre Dolors Bassa y Carles Mundó?" Van callar, no van dir res... Per mi, això és incomprensible, com ho és que a la Dolors la condemnin per unes competències d'Ensenyament que no tenia... I tantes altres coses... per això demanarem incident de nul·litat. A veure si s'ho repensen (somriu).

Hi confieu?

No. Però com que no tenim instància superior... el Suprem ha estat el sostre dels nostres drets fonamentals i s'han vulnerat.

Escolta, Carme, i els funcionaris del Tribunal Suprem es van quedar gaire estona amb tu aquell dilluns?

No. Se'n van anar de seguida després de dir-me, molt educadament: "Lo sentimos. Esperamos verla en otras circunstancias."

 

I aleshores, Carme, què vas pensar quan la vas llegir sencera, la sentència?

Que el judici no havia servit de res. No calia fer-lo: ens hauríem estalviat despesa i patiment. Jo no sóc culpable de ser presidenta del Parlament, sinó d'haver muntat les manifestacions independentistes del 2012, 2013, 2014... per haver posat davant del mirall el creixement de l'independentisme.

Jo sempre he sabut que la condemna era per ser presidenta de l'ANC, no soc aquí pels plens del 6 i el 7 de setembre, perquè si fos així, seria al TSJC amb els meus companys. Que ningú s'enganyi!

I la sentència es reafirma en aquest fet perquè diu que jo vaig complir amb el reglament del Parlament. I només espero que el judici de la mesa al TSJC aclareixi els fets. En els plens del 6 i el 7 no es van vulnerar els drets de ningú, tothom es va poder expressar i no es va conculcar cap dret.

Sí, però es tiraven endavant dues lleis, la del referèndum i la de desconnexió i transitorietat, que dinamitaven l'Estatut i la Constitució, Carme...

Sí, però jo no era la majoria parlamentària. Jo era la presidenta del Parlament, i l'únic que vam fer va ser admetre a tràmit les lleis per majoria de la mesa. Jo no tinc iniciativa parlamentària i al Parlament s'ha de poder parlar de tot, i després, s'aprova o no s'aprova... I es van aprovar, van guanyar, i aquest és el problema! Com també es van aprovar les reformes constitucionals exprés al Congrés amb les majories a favor i les minories en contra... Que es llegeixin bé la sentència els que han pervertit el relat del 6 i el 7 de setembre: no vam fer cas del Tribunal Constitucional perquè vam posar al davant la llibertat d'expressió i el dret del Parlament a parlar de tot. S'havia parlat moltes vegades del dret d'autodeterminació al Parlament, el problema és que aquesta vegada hi havia majoria parlamentària per tirar-la endavant i els partits que ho defensaven van guanyar en vots al Parlament. I, sí, hem de tornar a parlar del dret d'autodeterminació al Parlament. És clar que sí. De tot.

Encara que això suposi més processos judicials ara per als qui són allà?

Ni ara ni mai podem renunciar a la llibertat d'expressió del nostre Parlament.

 

Però formalment, encara que diguis que ets aquí perquè vas ser presidenta de l'ANC, va ser per aquelles lleis que et van condemnar, per aquells plens, per haver tirat endavant els plens on es van aprovar aquelles lleis...

Però el meu vot aquell dia no va valdre més que cap altre vot. Nosaltres des de la mesa vam defensar la llibertat d'expressió. No podem admetre la censura. I ja li vaig respondre, a la fiscal Consuelo Madrigal: l'únic límit al Parlament ha de ser qüestionar els drets fonamentals, que s'han de respectar sempre.

Què més has llegit en aquesta sentència?

La sentència és una restricció de drets fonamentals. Un pas enrere fortíssim i ens afecta a tots, i crec que a nivell d'Europa tots en són conscients. La sentència conté les mateixes falsedats que l'escrit de la Fiscalia i la fase d'instrucció. Durant el judici oral, coses que, en un procés normal, haurien servit per exculpar-me aquí servien per inculpar-me. O no ho va dir el comissari Ferran López que jo no hi era a la reunió del 28 al Palau de la Generalitat amb el president i el vicepresident? Ah, no, però com que algú va pensar a convocar-me: culpable!... Per si de cas hi hagués anat. I així una darrere una altra...

Però l'argumentació jurídica dels teus 11 anys i 6 mesos va més enllà dels plens i de la declaració del 27 d'octubre, que, per cert, gairebé ni surt...

No, és clar, perquè encara que l'Olga Arderiu, la meva advocada, li hagués de fer notar a Soraya Sáenz de Santamaría que aquella declaració del 27 d'octubre era política i no s'havia publicat, no tenia més valor que això... Però, no ho oblidem, a mi sí que em condemnen també pel full de ruta del 2015. Tenir un projecte polític per la independència és argumentació de la sentència, també. Vam haver de sentir tot el relat d'una violència que ens va indignar, i que després no han utilitzat, perquè no n'hi va haver...

 

Parlem de la violència d'ara, Carme...

No vaig plorar quan vaig rebre la sentència, vaig plorar quan vaig veure escenes de violència a les nostres ciutats: això no som nosaltres, no sé què passa, vaig pensar... s'ha de condemnar enèrgicament, immediatament. No reconeixia Barcelona quan ho veia... S'ha de condemnar sense pal·liatius i ràpid... ja! I em desesperava veient-ho. Que no ho entenem? La gent, pensi el que pensi, té dret a sortir de casa sense que li cremin el cotxe o sense tenir por quan porta les criatures a l'escola.

Sí, però, i si és la frustració de veure-us a vosaltres a la presó, la que ha disparat joves independentistes a fer aquest pas cap a la confrontació policial, perquè els recorda l'1 d'octubre, o perquè creuen que esteu condemnats per sedició sense violència, després de la repressió de l'1 d'octubre?

Sí, però no. De cap manera. Tenim una història, Mònica, hem avançat molt, i no ho hem aconseguit cremant contenidors i cotxes...

Hem de veure on som i d'on venim... No em reconec en els cotxes cremats. Mai de la vida té justificació. Mai. La història ha triomfat amb moviments pacífics, de desobediència civil pacífica, més que no pas amb moviments violents. La no-violència no és només per convicció, que també i sempre, sinó per eficàcia.

Però vau ser vosaltres que els vau dir que aconseguiríeu la independència, i vau fixar calendaris que no es van complir...

S'ha de fer una lectura realista del que va passar. Potser en vam fer una lectura precipitada. S'aprèn dels errors més que dels èxits. Si aleshores haguéssim fet una bona lectura no ens hauríem posat mai un calendari. El més important no és el calendari. No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista i que potser no es va sentir justament tractada. Hi ha molta gent que no és independentista que defensa les llibertats i els drets fonamentals i que si els fas triar entre Espanya i Catalunya trien Espanya...

I què ha de fer, ara, l'independentisme, Carme?

M'agradaria que ens calméssim. Tothom, els de dins i els de fora. Estem tocats emocionalment. Hem de fer una reflexió profunda i dissenyar un futur. Si no ens calmem, aquesta lectura no la podem fer. I hem de continuar endavant...

 

Però la gent demana la vostra llibertat...

Els presos i les preses, ho hem dit sempre, no podem ser al centre. No hem de ser l'excusa, i tampoc moneda de canvi de ningú. Tampoc ara. S'ha de mirar pel bé del país, de tot el país i de tota la gent que hi viu. I això serà bo per a nosaltres. Les emocions no deixen raonar bé. Però costa molt demanar a la gent en aquesta situació que es calmi, amb una sentència tan dura... però necessitem pensar racionalment, i políticament també.

Amb quin instrument s'ha de continuar la lluita o s'ha d'aturar?

No, no s'ha d'aturar res. Hem de continuar endavant. Desobediència civil no-violenta. És un instrument que ha fet avançar la societat. I ara tenim més drets gràcies a això. Les Marxes per la Llibertat m'han emocionat molt, m'he sentit plenament identificada perquè s'hi ha sumat molta gent que no és independentista.

Quin rol han de tenir l'ANC i Òmnium?

Per mi, l'ANC no ha de fer política, no ha de radicalitzar-se, no s'ha de convertir en un partit polític.

L'ANC ha de tornar als orígens, al moment inicial de l'Assemblea, que era un espai on confluïen persones d'idees absolutament diverses que compartien la defensa del dret d'autodeterminació, d'una manera unitària, en un moment en què es demanava unitat als partits.

L'ANC va ser això: un espai d'unitat al voltant del dret d'autodeterminació. I des del 2012, des de la manifestació Catalunya nou Estat d'Europa, s'ha intentat utilitzar políticament pels uns i els altres. No ho hem de permetre.

Carme, el poema de Joseba Sarrionandia "Sabeu què és la justícia?" diu al final: "Faré el que calgui perquè no em torneu a enxampar..." Si haguessis pogut, hauries marxat a l'exili ara que ja saps que t'han caigut 11 anys i 6 mesos de presó?

(Contundent): No, jo tinc aquí la meva mare. (Pausa llarga) En aquell moment, aquella primera nit que vaig passar a la presó, estava convençuda que no ens empresonarien... després sí, en el ple d'investidura de Jordi Turull, amb aquells vots en contra de la CUP, recordes?

I tant...

Sabíem aquell dia que l'endemà se'ns quedarien.

Tothom n'era conscient?

Jo crec que sí... tothom.

Des de l'exili i des de la presó, diu Arnaldo Otegi que no es pot fer política.

(Contundent): Sí, hi estic totalment d'acord. (Pausa) Jo vaig deixar la meva acta de diputada perquè malgrat que aquí a dins tens tots els drets a participar políticament, no estàs en condicions de prendre les decisions amb prou distància. Nosaltres podem tenir un lideratge ètic, moral. Però no podem ocupar càrrecs representatius des de la presó i des de l'exili. Ho tinc claríssim.

Què els dius als representants polítics dins i fora de presons i fora del país, i al Parlament?

Que amb tot el que està passant no tinc cap dubte que, en un moment tan i tan greu, es posaran d'acord. Cap dubte. Seria inacceptable i incomprensible que no fos així.

Quan veus els desacords i les picabaralles entre els partits independentistes, què penses?

(pausa i contundent): Em fan ràbia. Molta ràbia.

Quin missatge envies als joves que estan protagonitzant la violència que ells justifiquen en forma de lluita del moviment independentista?

Que mirin enrere i mirin endavant. Que ells veuran la independència. Jo potser no. La meva mare tampoc. Però ells sí que la veuran, però només si fan les coses bé. Ells tenen un objectiu i el veuran complir. Però només ho aconseguiran si ho fan sense violència.

I quan vas sentir el Jordi Cuixart dient al Tribunal Suprem "ho tornarem a fer"?

(es posa a riure): Saps què vaig pensar? Vaig pensar en la pobra Marina Roig, la seva advocada: tinc un client que es vol quedar aquí dins... (riu). Per això et dic, els joves que avui són al carrer ho viuran, ho veuran. Que pensin en el camí que hem fet.

Escriuràs un llibre, tu, també...? Perquè serà per llibres...

No. Quan sigui més gran. D'aquí deu anys. Perquè cal distanciar-se dels fets i estar serena emocionalment per ser objectiva i justa. Ara estic massa implicada.

S'acaba el temps. Ha estat una entrevista intensa... sabent que a tot el país hi ha milers de persones manifestant-se per la vostra llibertat...

Carme, deixem que si pots vagis a veure les imatges de les Marxes per la Llibertat...

Sí, espero aquesta nit no anar-me'n a dormir amb el foc als ulls...

 

ARXIVAT A:
Carme Forcadell Procés català

ÀUDIOS RELACIONATS