5 sèries d'estrena amb semàfor verd

"In my skin" Semàfor Verd A quina plataforma: Filmin De què va? És una sèrie gal·lesa que et posa en la pell d'una adolescent que viu una vida plena de mentides. Menteix per separar la realitat del seu dia a dia a l'institut i la realitat d'una vida domèstica marcada per una mare bipolar que ja al primer episodi acaba ingressada i per un pare absent que deixa que ella carregui amb totes les responsabilitats. I no només això, sinó que a més també ha de dissimular el fet de ser lesbiana, ja que viu en un context homòfob. Menteix tot el dia i no té ningú amb qui pugui ser realment honesta. Això la converteix en una adolescent aïllada i solitària que ho porta tot per dins. Amb les seves mentides inventa una família de fantasia, que se l'estima i l'aprecia, i això ho fa encara més dolorós. És una sèrie molt crua, una visió de l'adolescència poc comuna a la televisió, de passar les tardes bevent al parc i no volent tornar a casa. L'actriu protagonista, Gabrielle Creevy, és molt creïble en el paper i el guió aconsegueix endinsar-se en territoris realment foscos, tocant temes molt durs, i combinant-ho amb un dia a dia anodí a l'institut que contrasta d'una manera que fa la sèrie molt realista. Va ser nominada fa uns dies als Bafta i us prometo que no us deixarà indiferents. "Julia" Semàfor Verd A quina plataforma? HBO Max De què va? És un homenatge a la Julia Child i al mateix temps una finestra que mostra la dona que hi havia darrere de la personalitat televisiva. I és que va ser una de les primeres xefs a tenir un programa de televisió i va tenir un gran èxit. La sèrie vol explicar el perquè de l'èxit però sobretot s'interessa en com ho va aconseguir. El com i el perquè són la clau. Ella arriba a un punt de la vida en què sent que li falta alguna cosa. L'arribada de la menopausa i la recança del fet de no haver tingut fills la duen a entusiasmar-se amb la idea de canviar la manera com mengen els nord-americans a través d'un mitjà que en aquell moment és nou: la televisió. El seu marit no mostra el mateix entusiasme perquè menysprea el mitjà, i a la cadena de televisió, els directius tampoc no ho volen, pel tipus de programa i sobretot per l'aspecte d'ella, que segurament avui qualificaríem de no-normatiu. Però ella és persistent i, sobretot, està acostumada, com a dona, a haver de lluitar pel que vol, així que maniobra per aconseguir-ho. És aquesta habilitat que té, adquirida a la força pel context, per persuadir als homes del que ella vol i és capaç de fer, el que fa el personatge universal i penso que moltes dones s'hi identificaran. L'actriu Sarah Lancashire fa una feina increïble clavant la manera de fer de la xef i alhora mostrant el dolor soterrat del personatge d'una manera més profunda que la interpretació que en va fer Meryl Streep a la pel·lícula "Julie" ("Julia"). Totes dues són compatibles, però, ja que retraten períodes biogràfics diferents de la xef. I després hi ha els plats: molts i de tota mena, que et fan salivar al mateix temps que t'adones de com les altres sèries amaguen el menjar. Aquí veiem els interiors de neveres i els continguts dels plats, i la sèrie en fa una festa que és molt plaent. El resultat és una sèrie biogràfica que està a l'alçada del personatge. "Humoristas en París" ("Standing up") Semàfor Verd A quina plataforma: Netflix De què va? És una sèrie sobre un grup de comediants de stand-up que intenten fer-se un nom a París. El món de l'stand-up ha donat grans sèries perquè sovint ha partit del talent previ d'un comediant que és el centre de la sèrie, com a "Seinfeld". Es traslladen les seves rutines al format d'una sèrie, afegint-hi una vida personal fictícia. El que proposa aquesta sèrie és diferent perquè no se centra en un comediant, sinó en el món de la comèdia. I per això seguim alhora diferents humoristes que fan stand-up en un local petit. La sèrie posa així el focus en com és aquesta feina: en quina és la distància entre el que diuen a l'escenari i la seva vida personal, en el valor de ser honestos davant del públic i el càlcul del que poden dir i el que no, en la competitivitat entre ells, el robatori de bromes, en l'esforç de sortir de l'anonimat, en el treball que hi ha darrere d'una rutina que funciona i com es disfressa de comentari casual. La sèrie tracta aquests temes amb molta gràcia i els actors, que no són monologuistes, construeixen personatges molt propers, de manera que és fàcil involucrar-se en els seus alts i baixos. Imagineu-vos una "Mrs. Maisel" coral moderna de només 6 episodis. "Slow horses" Semàfor Verd A quina plataforma: Apple TV+ De què va? És una sèrie sobre uns espies que van cometre un error tan gran que pràcticament els han apartat del servei. El servei d'intel·ligència britànic els envia a tots a una seu on els donen feines anodines que no tenen cap importància. És un càstig, un infern burocràtic on tenir-los apartats. Al capdavant d'aquesta seu hi ha el personatge de Gary Oldman, que s'encarrega que ningú pugui gaudir de la seva feina. Han de ser tots miserables. El protagonista és un agent jove que considera injust haver acabat allà i que no pot evitar voler ser un heroi. És com si obliguessis Jack Bauer a fer una feina d'oficina que a més sap que no té cap utilitat. D'ell sí que sabem per què ha acabat en aquesta seu, ens ho expliquen al primer episodi. De la resta, no ho sabem. La sèrie combina la incògnita de què ha fet cada personatge per acabar allà seguint la dinàmica de qualsevol sèrie ambientada en un lloc de treball. Amb la diferència que ells són l'escòria del seu món professional. Els anomenen "cavalls lents" per algun motiu. Però fins i tot els cavalls lents poden guanyar curses. L'aparició d'un cas d'un grup d'extrema dreta podria ser l'oportunitat per a tots per redimir-se. Acaba sent una sèrie d'espies en tota regla, de les que es cou a foc lent i amb girs inesperats, però amb protagonistes poc convencionals i un sentit de l'humor molt divertit. "Tokyo vice" Semàfor Verd A quina plataforma? HBO Max (dijous 7 d'abril) De què va? Explica la història real d'un periodista nord-americà que va anar a viure al Japó i va aconseguir entrar a treballar, superant unes proves molt dures, en un dels diaris més importants del país, a finals dels anys 90. Allà es va fer un nom malgrat ser considerat sempre un "estranger" i va aconseguir sobretot establir vincles amb un detectiu de la policia de vida "dispersa". És a través d'aquest vincle que va poder endinsar-se en el món de la Yakuza, el crim organitzat japonès, i aconseguir proves de les seves activitats, així com d'alguns lligams amb la policia, amb el govern i amb l'FBI. Algunes les va publicar al diari. D'altres va publicar-les després de marxar del Japó, ja als Estats Units. La sèrie ens endinsa en el seu dia a dia i parla de temes com ara la corrupció i la llibertat de premsa mentre el seguim cobrint diferents notícies. El personatge està interpretat per Ansel Elgort, que reflecteix molt bé la determinació del periodista i alhora té molta química amb Ken Watanabe, que interpreta el detectiu. El punt fort de la sèrie és el retrat de la ciutat de Tòquio, que Michael Mann, que dirigeix el primer episodi marcant el to per als altres directors, captura amb el seu estil vigorós, aturant-se en els carrers foscos esquitxats de llums de neó, i mostrant com en aquella època la Yakuza controlava el carrer obertament. En certa manera, és el retrat de l'última etapa de glòria de la Yakuza, que actualment té molt menys poder que abans. La sèrie aconsegueix explicar com era el seu regne d'una manera que és fascinant però sense enaltir-la, i destapant com de profundes eren les seves arrels a la societat japonesa gràcies a molts silencis còmplices.

5 sèries d'estrena amb semàfor verd

S'estrena "In my skin", sobre la solitud de l'adolescència i guardonada als Bafta, i altres sèries sobre espies repudiats o humoristes que intenten fer-se un lloc