50 anys de "Mediterráneo", la cançó de Serrat que s'hereta de pares a fills

De la mateixa manera que els que hem nascut vora la costa no recordem el primer dia que vam descobrir el mar, els que hem nascut aquí no recordem el primer dia que vam escoltar "Mediterráneo". Aquesta cançó i aquest disc que fan ara 50 anys no s'escolten per primer cop, sinó que es respiren des que vas néixer. S'hereten de pares a fills, com l'alopècia i els somriures, els diners o els deutes, i es canten sota envelats. La sentim per primera vegada abans de saber de quin color és la ginesta, quina olor fa la brea o quin mal fa la parca. I, per descomptat, abans de saber què signifiquen les paraules ginesta, brea o parca. Ni que aquesta última personifica la mort, perquè aquesta cançó l'escoltes per primer cop quan encara anomenes a les pors misteris i la mort no ha tocat res ni ningú a prop teu. Fill de l'anarquisme catalanista i la immigració aragonesa, de les xemeneies de la Canadenca i els carrers trepadors del Poble-sec, Serrat potser la va escriure des del cementiri de Montjuïc mirant la vida del mar, o des del segon pis d'un hotel de Calella davant la calma mediterrània o des de Mèxic trobant-la a faltar. Diu que en aquelles platges dorm el seu primer amor, i que allà també hi guarda jocs i penes. És un mar amb l'ànima profunda i fosca, potser ara més que mai. I nosaltres, en aquesta cançó, també hi guardem primeres cançons de bressol, llargs viatges en cotxe, segons i tercers petons. Aquesta cançó, que democratitza la poesia i troba la guspira en la cendra popular, no es descobreix, perquè sempre ha estat allà. És de les poques que podríem cantar tots i junts. Però tampoc l'aprenem a cantar, perquè és ella que ens canta a nosaltres.