Mig any de l'incendi de la Ribera d'Ebre: el foc que no canvia res

El foc, que va començar el 26 de juny en una granja de la Torre de l'Espanyol, va cremar 5.000 hectàrees de pins, matolls, oliveres i ametllers, i es va estendre per tres comarques (la Ribera d'Ebre, el Segrià i les Garrigues) i per vuit municipis: Flix (3.073 ha), Vinebre (642), la Palma d'Ebre (220), la Torre de l'Espanyol (130), Maials (573), Llardecans (281), Bovera (79) i la Granadella (43). Mig any després, l'activitat agrícola es manté, els boscos es van netejant, però també es manté la indignació dels afectats per la manera com es vehiculen els ajuts. Pau Llecha és un dels cinc agricultors de Flix que es dediquen al cent per cent a la terra. Té 70 hectàrees, sobretot d'oliveres, i se n'hi van cremar unes 17. Es dedica a la producció ecològica d'oli i no està gens content amb l'administració: "Com estic? Doncs cansat, avorrit i fastiguejat. Perquè després de l'incendi, que va ser prou greu perquè ens va agafar de sobte, va venir la senyora consellera i el vicepresident i ens van prometre que ens ajudarien, però a l'hora de la veritat, d'allò promès res, ens han deixat a l'estacada. Els ajuts que ens van prometre han sigut una misèria i a l'hora de la veritat ho han posat tan complicat perquè la gent digués que no els volia. Han hagut de dir que 'pel que em quedarà, em sortirà més cara la salsa que el menjar'. Jo he arribat fins al final, però perquè va ser una decisió personal." Assegura que els números no li surten. Reconeix que podrà recuperar els interessos dels ajuts públics, però recorda que són interessos més alts que la resta i que no els recuperarà fins d'aquí uns anys, el temps en què, justament, els camps li seran menys productius mentre no es recuperin les oliveres. Un altre cas és el d'en Pere Jornet, de la Torre de l'Espanyol. Les imatges de la seva granja calcinada per TV3 van esperonar una campanya de solidaritat d'arreu del país que li ha permès tirar endavant: "Ara estem bé, correcte. Tot allò negatiu s'ha superat i ens hem mentalitzat. El primer impacte és brutal perquè et dius 'aquí et quedes i s'ha acabat', però entre la gent i la família, t'acabes dient que cal tirar amunt i endavant." Recorda que un dels moments clau, psicològicament, va ser al desembre i també marca diferències: "Lo dia 1 de desembre, que el vam marcar al calendari ben roig, vam poder descarregar els primers animals i va ser un 'tornem-hi'. Si una cosa aprens en tot això és que cal ser solidari amb tothom, perquè quan un es troba amb la meva situació, és molt d'agrair. La gent del carrer és una cosa, i la gent de l'administració n'és una altra. Vaig tenir molt suport de visites i de tot, però econòmicament, ara per ara, ni jo ni els altres afectats hem vist res." Muntanyes pelades, conreus verds: el repte de l'erosió De casa seva fins a la granja, en Pere hi té un bon tros entre muntanyes pelades que han deixat al descobert antigues feixes de sembrats de vinya abandonats. Els pins cremats continuen drets en algunes finques, mentre que en d'altres -les que tenen permís del propietari- ja hi ha actuat l'empresa pública de la Generalitat Forestal Catalana. Retiren els arbres i aprofiten els troncs per fer-hi feixines que també ajudin a frenar l'erosió. "Ara ve l'erosió del terreny. A la zona on treballa Forestal Catalana, potser solucionarem alguna cosa, però allà on no s'ha arribat hi ha bancals on ha baixat un pam de terra de la muntanya. I això ens està trincant, ens està convertint en un còrrec. No és el mal que ens ha fet, és el mal que ens vindrà. Perquè al final només queda la terra estèril. Si no hi fem res això serà un desert, no en tornarem a veure, de pins." És el paisatge diari que té en Pau, i també en Pere, que també continua amb la seva activitat sobretot ramadera. Ara mateix té a la granja uns dos-cents caps de bestiar -més o menys els mateixos que abans del foc- que pasturen per les clapes verdes vora l'erm, o sigui, els camps de cereals que continua cultivant entre muntanyes desolades. De fet, aquest canvi de paisatge és un dels aspectes que més mal fa a en Pau: "No hem comptat mai que no és només el valor econòmic, és el valor sentimental. Ens han cremat la nostra història, el paisatge que van veure els meus pares i els meus avis jo ja l'he deixat de veure. Tu saps què és ara anar allí, a una zona que era idíl·lica i tranquil·la, on només senties els moixons cantar... estaves un mes al mig de la finca, a la part alta hi contemplaves la vall verda i tot treballat... I ara, pujo a dalt del mas i m'imagino que soc al Sàhara, perquè la zona aquesta on han tret els pins hi veig muntanyes pelades de color blanc. Moltes vegades t'agafen ganes de no anar-hi perquè l'única cosa que veus et fa trencar el cap: i això quan ho recuperarem? I a mi, qui em paga tots aquests sentiments?" El govern ha adjudicat més de dos milions d'euros a Forestal Catalana per netejar i intentar corregir l'erosió. A banda i banda dels camins, s'hi acumulen piles de troncs negres que ja s'han retirat, mentre a banda, es preparen també uns 60 operaris per "entrar" també a netejar el terreny. Són veïns de la Ribera d'Ebre, sobretot de Flix, que s'han acollit a plans públics d'ocupació. L'alcaldessa de Vinebre, que és també presidenta del Consell Comarcal, Gemma Carim, té clares les prioritats, i les possibilitats: "Primem, sobretot, la recuperació del paisatge i que durant un any hi haurà seixanta famílies a la nostra comarca que tindran un sou digne. Estan contractats des del 30 de desembre de l'any passat, i ara han començat en formació en un centre d'empreses de Flix i em consta que va bé." Pagesos que pleguen: un problema aguditzat pel foc que té solucions "Aquí no comptem, però els jardiners del paisatge som els pagesos. Si no hi ha pagesos ens espera el que tenim ara, un paisatge desèrtic." Amb aquesta frase, Pau Llecha resumeix una de les qüestions clau que tothom sap que és una qüestió estructural, tant dins com fora d'aquestes comarques que no paren de perdre població. Però com es capgira això? Pere Jornet té aquesta solució: "La gent que ja tenim una edat no ens trauran del territori, però hem de procurar que la gent que mos segueix no marxi. I això s'aconseguiria reestructurant les finques. A veure si en lloc de treballar-ne una se'n poden treballar quatre, perquè avui en dia s'ha de treballar a l'engròs: si una persona abans vivia en 3 hectàrees, ara en necessita 30. El terreny hi és, però costarà, no ens podem enganyar." També proposen un canvi d'hàbits de consum, perquè la gent de tot Catalunya consumeixi i demani olis de qualitat i del país, i faci més rendible una feina que és tan feixuga com necessària. Falta una cultura de l'oli: "La gent quan va al súper i arriba a la prestatgeria veu un oli a 3,5 i un altre a 6 , i acaba agafant el més barat sense importar-li si allò és un extra verge barrejat, o un verge, o un llampant... Fixeu-vos en els vins: en els vins aquesta cultura s'ha millorat perquè tothom sap apreciar què és un bon vi. I això passa perquè el sector del vi va uns anys al davant del sector de l'oli. Crec que és l'exemple que hem de seguir els del sector de l'oli: que la gent sàpiga diferenciar que hi ha olis per amanir, per cuinar... Per què en un restaurant no es fa una carta d'olis per a les amanides? Podrien oferir un oli verd, un oli dolç, un oli picant..." La sensació d'estar sols no només tenen els pagesos, també alcaldes com Gemma Carim: "Ja fa temps que ho diem. Cal canviar les polítiques, sobretot les altes polítiques. No se'ns pot penalitzar la gent que vivim als pobles. No tenim transport públic, no tenim res... no estem en igualtat de condicions. No es tracta que se'ns compadeixi, sinó de convertir la ruralitat en un valor. Se'ns ha de mimar una mica perquè els que ens hem quedat a l'entorn rural hem fet que els pobles encara siguin vius. Aquí volem 5G i volem fibra i volem de tot. Qui vulgui viure de la terra hauria de poder fer-ho." I també l'alcalde de Maials i president del consell comarcal del Segre, David Masot, que fa una crida a la població: "Aquí faig una petita tirada d'una fletxa demanant a la gent del país perquè consumeixi productes de les nostres terres, que ens ajudin. Al nostre territori Segrià-Garrigues tenim un oli que tothom sap que és del millor que hi ha al món, i demanem que la gent en prengui consciència, consumeixi aquest oli i en pagui un preu just, que és el que es mereix la gent d'aquí. És la manera de fer que la gent es consolidi als nostres pobles i cuidi aquests jardins dels quals tothom se n'omple la boca quan hi passa en cotxe. Sí, és molt bonic, però per mantenir-ho cal mantenir l'estructura de la pagesia."

Mig any de l'incendi de la Ribera d'Ebre: el foc que no canvia res

Després de sis mesos, els propietaris agrícoles es queixen que les ajudes públiques arriben amb massa traves, mentre intenten mantenir l'activitat "al mig d'un desert" d'arbres cremats i muntanyes ermes que afronten un altre perill: l'erosió