L'empresa pot fer-te fitxar per l'estona del cafè o de fumar, segons ha fallat el Tribunal Suprem en una sentència del 22 de febrer coneguda ara.

L'alt tribunal ha rebujat així el recurs presentat pel sindicat CCOO contra la decisió de les benzineres Galp d'obligar a registrar les interrupcions durant la jornada laboral a les seves oficines de Madrid.

Des que l'Estatut dels Treballadors demana fitxar per pauses curtes, el 2019, Galp va indicar als treballadors que els descomptaria aquest temps de pausa.

El sindicat va interpretar que Galp canviava de criteri, en especial perquè l'empresa va enviar un correu electrònic als treballadors on especificava que també calia fitxar per esmorzar, sortir a fumar o prendre un cafè, i que aquest temps no s'integrava a la jornada efectiva.

Ara, el Suprem entén que no s'ha provat que els descansos formin part del temps efectiu de treball, com defensava CCOO. D'aquesta manera, l'alt tribunal confirma la sentència de l'Audiència Nacional del desembre del 2019, recorreguda pel sindicat.

El debat sobre la confiança empresarial

El debat legal a propòsit de la decisió del Suprem s'ha enverinat precisament per la interpretació de si aquestes pauses compten o no com a treball efectiu.

Al recurs original a l'Audiència Nacional, CCOO demanava així invalidar l'obligatorietat de fitxar per pauses curtes:

"Abans aquestes pauses s'integraven com a temps de treball dins de la jornada, i no es fitxava ni es descomptava".  

El Suprem en fa una interpretació diferent i avala que calgui fitxar durant pauses curtes sota aquest argument:

"No consten acreditades les condicions més beneficioses prèvies.

La tolerància de l'empresa perquè els trebaladors sortissin de les instal·lacions per una pausa curta no implica que el temps que s'hi inverteix fos de treball efectiu, encara que sigui perquè no estava sota un control cert".

Aquesta interlocutòria del Suprem referma així el ronament previ en el mateix sentit de l'Audiència Nacional, que girava al voltant de la confiança entre les dues parts:

"Hi havia un control físic utilitzat només a efectes de seguretat, no per controlar la jornada laboral.

I es venia tolerant, per una política de confiança empresarial en virtut de la qual cada treballador és responsable de desenvolupar la jornada compromesa, que els treballadors sortissin de les instal·lacions per fumar o prendre un cafè".

La resolució judicial inicial ja advertia, però, que les pauses no s'han de considerar com a treball efectiu, entre altres coses, perquè no existia un control efectiu i un seguiment de la jornada desenvolupada per cada treballador.

Impugnacions a la vista

Sergi Maldonado, advocat laboralista adscrit al col·lectiu Ronda, puntualitzava a Catalunya Ràdio que el criteri del Suprem no és unívoc:

"El suprem diu que no considera que la pausa sigui part de la jornada perquè no se li ha acreditat que abans de fitxar aquestes pauses es consideressin jornada.

Per tant deixa la porta oberta a què en el cas que les pauses ja s'hagin considerat com a jornada laboral, encara que no es fitxaven, què es pugui seguir considerant de la mateixa manera. No es tan taxatiu".

Segons Maldonado això augura una allau de reclamacions judicials de treballadors o dels seus representants sindicals, en cas que considerin que la seva empresa ha modificat la condicions prèvies de manera irregular.