El mundial com a excusa per fer-se un nom al món

Un país costaner, minúscul, poc conegut arreu del món, acull el torneig de futbol més important del món. Empès per una economia d'exportació emergent i una població en bona part composta per má d'obra estrangera, el país construeix una infraestructura fastuosa perquè es jugui a futbol a la capital del país. Per al país hoste, la copa del món és més que un entreteniment esportiu, és una oportunitat per mostrar-se al món. Una oportunitat per guanyar prestigi mundial. Parlem d'Uruguai, que el 1930 va organitzar el mundial de futbol i que mostra paral·lelismes sorprenents amb la Qatar on diumenge arrenca una nova edició de la competició. L'Uruguai es mostra al món el 1930 (FIFA.com) L'historiador del futbol David Goldblatt sosté que "cap país ha situat fins ara l'esport en general i la copa del món en particular al cor de la seva política exterior i desenvolupament econòmic com ha fet Qatar". Només fa mig segle que aquest antic protectorat britànic no era més que un passatge obscur al golf Pèrsic. Ara, la fortuna amuntegada al voltant dels hidrocarburs, en especial el gas natural líquid, n'ha transformat el destí, ha catapultat la seva influència regional i li ha permès organitzar un mundial fent ús de la seva influència en els organismes internacionals. Mapa de Qatar (Reuters) La petjada ideològica del futbol Tot just després de la victòria d'Uruguai al primer mundial del 1930, el període d'entreguerres va veure el domini futbolístic de la Itàlia dominada pel projecte feixista de Benito Mussolini. L'entrenador italià de l'època, Vittorio Pozzo, recordava la reacció hostil que el seu equip va rebre a Marsella quan la selecció "azurra" va fer la salutació nazi al seu partit contra Noruega. La Brasil multiracial del 1958 va emergir a través del fenomen futbolístic Pelé mentre el procés de descolonització s'escampava a Àsia i l'Àfrica. Un procés que va obrir les portes de l'esport des de les barraques de Calcuta fins als carrers de Nairobi. El Brasil de Pelé a la semifinal contra Suècia del mundial del 1958 (AP) El barroer episodi de propaganda emanat de la dictadura argentina al mundial del 1978 va provocar boicots de diferents països europeus. La victòria de França, a casa, l'any 1998, va provocar crítiques de l'extrema dreta per la composició multiracial de l'equip titular, ple de jugadors originaris de les colònies franceses. La selecció francesa celebra el seu triomf a París al mundial del 1998 (Reuters ) En canvi, algunes flamarades geopolítiques vinculades a l'esport s'han esvaït així que la pilota ha començat a rodar, com ara la polèmica internacional que va acompanyar la candidatura de Rússia el 2018. L'exuberància i esperit d'obertura mostrat per diferents ciutats russes durant la competició va amagar la mediocritat futbolística de la selecció amfitriona, i serveix de contrast pel rol de paria internacional actual de Moscou. Aquella exuberància, però, va ser flor d'un torneig. Activistes dels drets homosexuals, per exemple, van denunciar que la repressió els va caure a sobre així que va acabar el futbol. Una situació que altres activistes temen que es repeteixi a Qatar aquest 2022.

El mundial com a excusa per fer-se un nom al món

Com algunes nacions han trenat el seu relat internacional amb l'organització del mundial de futbol