Madrid: l'Espanya de les banderes

L&#39;Hotel Intercontinenal &eacute;s un d&#39;aquells hotels de cinc estrelles de luxe antic amb moqueta, cortina de dom&agrave;s i pianista a l&#39;entrada. &Eacute;s com si et traslladessis a una altra &egrave;poca, i s&#39;hi respira certa decad&egrave;ncia i molta caspa. La Sala Granados va acollir la presentaci&oacute; del &quot;Manual de resistencia&quot;, de Pedro S&aacute;nchez, i tamb&eacute; la del llibre sobre el l&iacute;der de Vox, Santiago Abascal. La sala est&agrave; fins a la bandera, fins a la bandera &quot;espanyola&quot; puntualitza l&#39;autor, Fernando S&aacute;nchez Drag&oacute;. Molts periodistes que, com una servidora, hem anat a l&#39;entrada per si hi havia les t&iacute;piques declaracions multitudin&agrave;ries, o a captar l&#39;ambient, ens hem quedat sense cadira, pillada (de pillatge) per un dels assistents, m&eacute;s o menys enfervorits. Miro al voltant i el cert &eacute;s que la &quot;rojigualda&quot; hi &eacute;s en tots els formats: pins, corretges de rellotge, polseres o ribets a les camises. La bandera tamb&eacute; farceix el discurs d&#39;Abascal. &quot;Espanya sense Catalunya no &eacute;s Espanya. Igual que Catalunya sense Espanya no &eacute;s Catalunya: &eacute;s un caramull de tra&iuml;dors i deslleials junts&quot;. N&#39;hi ha que votaran per primera vegada, d&#39;altres ja fa anys que estan jubilats. Per tots, la ideologia &eacute;s el menys important i viuen amb un argument: canvi i unitat d&#39;Espanya. Em pregunto si aquesta obsessi&oacute; per la unitat d&#39;Espanya, que em trobo fins i tot als racons m&eacute;s &quot;progres&quot;, &eacute;s per la capitalitat de Madrid. El polit&ograve;leg i professor de la Universidad Carlos III Pablo Sim&oacute;n m&#39;ho corrobora. &Eacute;s per aix&ograve; i tamb&eacute; pel fet que &quot;la identitat regional madrilenya &eacute;s inexistent, nom&eacute;s existeix l&#39;espanyola&quot;. Sim&oacute;n fa un vaticini: &quot;&Eacute;s molt probable que aquesta Espanya dels balcons, aquesta Espanya de les banderes a la qual alguns dels l&iacute;ders de la dreta espanyola apel&middot;len amb freq&uuml;&egrave;ncia, a Madrid trobi justament un terreny f&egrave;rtil per desenvolupar-se&quot;. Entre els assistents a la presentaci&oacute; del llibre de S&aacute;nchez Drago hi ha en Luis i en Pedro. Aquest &uacute;ltim &eacute;s de Vallecas, basti&oacute; de Podem. Quan comen&ccedil;o a parlar amb ells, em sembla que he trobat l&#39;agulla dins del paller. Tots dos han passat de participar al 15M a anar un acte de Vox. &quot;Si esperes massa, la soluci&oacute; al problema &eacute;s cada vegada pitjor&quot;, em justifica en Luis. &quot;Quin problema?&quot;, li demano. I no vacil&middot;la ni un segon: &quot;Doncs el problema de Catalunya, el problema de la identitat a Espanya&quot;. Aqu&iacute; entra en Pedro: &quot;Nosaltres vam ser al 15M, aix&iacute; que no tenim ideologia. Ara, Vox genera la mateixa expectativa, per&ograve; no &eacute;s per ideologia; &eacute;s simplement per canviar una situaci&oacute; sobre les autonomies, la corrupci&oacute;... Si no ho solucionen uns d&#39;esquerres que s&#39;han tornat com la casta que denunciaven...&quot; Vox i la perif&egrave;ria de Madrid Quan surto de l&#39;acte em pregunto: N&#39;hi deu haver m&eacute;s com en Pedro a Vallecas? L&#39;endem&agrave; vaig cap a la pla&ccedil;a del centre del barri. All&agrave;, el Jes&uacute;s i el Carlos porten una floristeria. Els veig que parlen amb tothom que passa per davant i ho tenen clar: &quot;Vox no passar&agrave;, per moltes carpes que posin cada diumenge al centre comercial. Si els van fer fora la setmana passada. Poso la m&agrave; al foc pel 99 per cent dels Vallecans, que som com una gran fam&iacute;lia. Som obrers i aqu&iacute; Vox no hi t&eacute; res a fer.&quot; El cert &eacute;s que els barris obrers i m&eacute;s allunyats del centre s&#39;estan mobilitzant perqu&egrave; les reivindicacions socials i de barri no caiguin en fons perdut. Ha nascut l&#39;assemblea antifeixista i en el cas de Vallecas, la &quot;K&oacute;pera&quot;, una &ograve;pera popular que posa a sobre de la taula la immigraci&oacute;, la lluita ve&iuml;nal i denuncia el poder en mans de pocs. L&#39;Helena Nievas &eacute;s genetista mol&middot;lecular, activista i actriu. M&#39;explica que el seu paper &eacute;s el d&#39;una ovella, l&#39;Ari, que arriba juntament amb altres ovelles a la terra promesa: Vallekas, perqu&egrave; ells ho escriuen amb k. All&agrave; veuen com tots els seus anhels s&#39;ensorren perqu&egrave; un tir&agrave; est&agrave; venent tota la terra. Arribats en aquest punt, l&#39;Helena es posa seriosa: &quot;Amb l&#39;obra tamb&eacute; volem reivindicar que, al barri, ning&uacute; pot venir a dir-nos el que hem de fer&quot;. L&#39;Helena t&eacute; por que guanyi Vox i ho repeteix diverses vegades. Si mira a Europa ho veu possible. Si mira a Andalusia tamb&eacute;, i si mira a la hist&ograve;ria, pensa que &eacute;s c&iacute;clica. Les eleccions del desencant Torno cap al centre de Madrid i vaig al barri de Chueca, que est&agrave; en peu de guerra contra la invasi&oacute; tur&iacute;stica. El propietari d&#39;una botiga, el Cristian, t&eacute; el diagn&ograve;stic: &quot;En pocs anys s&#39;ha passat d&#39;uns carrers plens de drogaaddictes a uns carrers plens de turistes&quot;. El seu ve&iacute; &eacute;s el Mario Cort&eacute;s, de la plataforma &quot;Stop habitatges de lloguer&quot;. Descriu el seu barri com &quot;El Magaluf del centre de Madrid, ple de turistes, brut&iacute;cia i soroll a les nits&quot;. Li demano qu&egrave; votar&agrave;: &quot;Tinc clar que no votar&eacute;. Tinc clar que les coses s&#39;aconsegueixen no votant&quot;. El seu desencant coincideix amb el que he trobat per aquests carrers del centre. L&#39;&uacute;ltim CIS mostra que, ara mateix, hi ha un alt percentatge d&#39;indecisos que, segons Pablo Sim&oacute;n, &quot;es col&middot;loquen en el camp de la dreta. &Eacute;s aqu&iacute; on, probablement, una campanya callada i efectiva de Vox pot fer que entrin al Congr&eacute;s amb un resultat molt bo&quot;.

Madrid: l'Espanya de les banderes

Madrid es perfila com un exemple de l'abraçada de Colón amb una victòria de l'anomenat tripartit de dretes