Alçar el puny, tapar-se la boca: quan l'esport aixeca la veu

El Mundial de Futbol de Qatar està en marxa i, segons el dia, és més notícia per accions i reivindicacions extraesportives que no pas pels resultats dels partits i el joc de les estrelles que hi participen. La vulneració dels drets humans al país àrab, tant durant la construcció dels estadis com a nivell sistèmic, ha aixecat molta polseguera. I ja hi ha hagut uns quants partits en què s'han manifestat accions de protesta tant a la graderia com al terreny de joc. Abans del matx entre Anglaterra i l'Iran, per exemple, els jugadors iranians no van voler cantar el seu himne nacional en protesta per la repressió institucional al país i la mort de la jove Jina Mahsa Amini a mans de la policia per no complir amb el codi de vestimenta de les dones iranianes. A la graderia també es van desplegar pancartes de protesta. La selecció de l'Iran no va cantar l'himne en el seu debut al Mundial de Qatar També el partit entre Alemanya i el Japó ha viscut situacions conflictives. Tots els jugadors del combinat germànic es va tapar la boca a l'hora de la foto oficial per denunciar la censura que impera a Qatar durant el Mundial, la censura que, per exemple, prohibeix lluir qualsevol símbol LGTBI tant al terreny de joc com a les graderies dels estadis. Aquest devessall de reivindicacions simbòliques que s'estan vivint al Mundial de Qatar no és una excepció. Al llarg de la història, els grans esdeveniments esportius han tingut instants, premeditats o espontanis, d'enorme poder simbòlic i reivindicatiu. La medalla, al fons del riu Potser l'episodi més recordat i que figura als llibres d'història són les quatre medalles d'or guanyades pel mític atleta afroamericà Jesse Owens als Jocs Olímpics de Berlín l'any 1936. En ple nazisme i davant d'Adolf Hitler, Owens va esdevenir un símbol de l'antiracisme. En el mateix sentit, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, els dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos van alçar el puny sobre el podi en rebre les medalles d'or i de bronze a la final dels 200 metres: la inconfusible simbologia del Black Power de suport als drets dels negres als Estats Units, que els va comportar molts més problemes que no pas reconeixement i aplaudiments. La simbologia Black Power es va fer present als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968 També el gran Muhammad Ali, esclar, es va significar clarament com a defensor dels drets dels afroamericans. Als Jocs Olímpics de Roma del 1960 va guanyar la medalla d'or, però de tornada al seu país es van negar a servir-li una hamburguesa en un bar de la seva ciutat natal. La reacció? Va llançar la medalla al riu Ohio. I un últim exemple. Amb vista al Mundial de futbol del 1974 a Munic, les seleccions de Xile i la Unió Soviètica havien de jugar un partit de desempat que decidiria la seva classificació. Els crims perpetrats per la dictadura de Pinochet a Xile van fer que la Unió Soviètica declinés jugar aquell partit a l'Estadi Nacional de Santiago de Xile, que era un reconegut centre de tortures del règim. La selecció xilena no va jugar contra ningú. El partit va durar 30 segons, el temps que van trigar a marcar un gol contra un adversari inexistent.

Alçar el puny, tapar-se la boca: quan l'esport aixeca la veu

Les protestes a Qatar per la vulneració dels drets humans no són noves i s'afegeixen a una llarga llista d'imatges icòniques