A finals del segle XIX, coincidint amb l'expansió del conreu de l'arròs, hi havia milers de barraques de moltes mides i usos diferents a les Terres de l'Ebre. Servien com a magatzem, refugi o habitatge. La seva decadència va començar durant la dècada dels seixanta, amb la mecanització del camp. Ara, un estudi n'ha comptabilitzat un total de 56. La majoria continuen servint per a usos agrícoles i es troben a Amposta, amb 24 barraques, i Deltebre, amb 18.

Gairebé totes són de construcció moderna, només un 5% es van fer abans del 1990.

Teresa Arnal, presidenta del Col·legi d'Arquitectura Tècnica de les Terres de l'Ebre, explica:

"Estan fetes de fang, fusta, canyes i borró i, si s'abandona, la barraca torna al lloc d'on va venir, a la terra. Quan la seua funció va caure en decadència, moltes es van abandonar o descuidar i el seu procés de degradació va ser molt ràpid."

Ja no es fan barraques

L'estudi també recull que des del 2010 només s'han construït un 15% del total. Els impulsors de la recerca, l'Associació Sediments, el Col·legi d'Arquitectura Tècnica de les Terres de l'Ebre i la URV, ho atribueixen a les restriccions normatives de les lleis actuals.

Josep Juan és antropòleg i membre de l'Associació Sediments.

"Les barraques tenen molt de potencial, perquè podem aprendre a fer-les nosaltres mateixos i obrir-nos la porta a un habitatge digne."

Actualment, les barraques no tenen cap protecció urbanística específica. El projecte Barraques 2100 vol que aquest inventari sigui la base per reclamar una normativa urbanística que tingui en compte el valor patrimonial material i immaterial de les barraques i que se'n reguli la construcció amb criteris de sostenibilitat.

Josep Juan detalla com es podrien protegir.

"Una opció per garantir la seva preservació és declarar zones d'interès etnològic, com es va fer amb les ‘coeteres' del Delta. Les coeteres eren torretes que s'utiñitzaven per emmagatzemar i disparar coets granífugs, un tipus de pirotècnia que es llança per impedir les pedregades.

També cal una normativa més flexible que faciliti els usos turístics de les barraques. així com d'habitatge per a les persones que vivim en l'àmbit rural."

L'inventari de Barraques 2100 ve acompanyat d'un estudi urbanístic, fotografies i entrevistes als seus protagonistes. També inclou un estudi tèrmic. La raó és que alguns materials tradicionals, com el borró, una planta gramínia que s'utilitza per cobrir la teulada, ja no es poden extreure del medi natural perquè estan protegits.

L'objectiu és que les barraques evolucionin sense perdre el seu excel·lent aïllament tèrmic.

Teresa Arnal, presidenta del Col·legi d'Arquitectura Tècnica de les Terres de l'Ebre, explica:

"Estem estudiant les característiques tèrmiques de la barraca per definir els materials i els gruixos que la fan tan atractiva. El següent pas és fer un llibre de bones pràctiques arquitectòniques en la construcció de noves barraques i el manteniment de les existents. També, trobar alternatives a les matèries primeres protegides com el borró, que ja no es poden fer servir."

Els últims mestres barraquers

Un altre punt important per preservar les barraques és no perdre l'ofici mil·lenari dels que les fan: els mestres barraquers. A les Terres de l'Ebre es poden comptar amb els dits d'una mà.

Salvador Gómez és l'única persona al territori que encara viu de la professió. Molt a prop de Deltebre, dirigeix un projecte familiar de recuperació del patrimoni cultural, natural i arquitectònic. Tres de les barraques que ha fet amb les seves mans es destinen al turisme rural. Totes segueixen el mètode de construcció habitual.
 

"L'estructura sempre és de fusta. Les parets i el sostre, de canyes, que es cobreixen de fang i palla. El teulat, de borró, lligat en cordell d'espart. L'única cosa que no és d'aquí són els claus. Les barraques són les construccions més ecològiques del món.

Tot és d'aquí. I al final ens hem adonat que hem de fer un pas enrere per avançar. I que moltes coses que teníem abans són molt millors que les que tenim ara."

A tot l'Estat espanyol només queden barraques al parc nacional de Doñana, a l'illa del Hierro, a l'Albufera de València i al delta de l'Ebre. A cada lloc tenen la seva arquitectura popular diferenciada. Per exemple, a València les barraques són més altes que les ebrenques perquè el clima és més càlid. A tot arreu, però, el sistema constructiu és molt semblant.