Barris de muntanya: la Barcelona oblidada

A l'abril farà dos anys que el carrer Major de Can Rectoret està tallat per una esllavissada que impedeix el pas de l'únic autobús de barri. Els veïns dels barris de Muntanya, com Mas Sauró, Mas Guimbau i Can Rectoret denuncien la deixadesa i falta crònica d'inversions de l'Ajuntament de Barcelona i que alguns, diuen, s'ha agreujat amb l'arribada dels Comuns al govern. Ja fa gairebé dos anys que s'han anul·lat algunes parades a Major del Rectoret per l'esfondrament del carrer (David Àngela / Catalunya Ràdio) Al barri de Can Rectoret, a Vallvidrera, que pertany al districte de Sarrià-Sant Gervasi, hi ha una molt baixa densitat de població. La majoria de veïns, de tota classe social, viuen en cases disperses en una gran extensió de territori a la falda de Collserola. De fet, aquí hi conviuen barraques amb modernes cases amb piscina. Però aquest nucli de muntanya el distancien molts factrors del cor del seu districte, un dels més benestants de la ciutat. A banda de la distància física, de sis quilòmetres, els separa també un abisme. Carrers apedaçats, sense pavimentar i sense voreres. Instal·lacions elèctriques obsoletes i insuficients. I manca de tota mena de serveis i subministraments. Runes abandonades als marges de la muntanya (David Àngela/Catalunya Ràdio) Al barri només hi ha dues escoles d'infantil i primària, Nabí i Xiprers. No hi ha cap institut. Tampoc cap parc infantil. Els joves per anar a l'institut s'han de desplaçar gairebé 12 quilòmetres en cotxe o mitja hora en ferrocarril fins als seus centres de referències, el Montserrat o el Menéndez y Pelayo. De fet, els veïns irònicament es refereixen a la pista de petanca de la plaça de la Tulipa com l'única instal·lació esportiva del barri. Tota aquesta precarietat forma part d'una quotidianitat, juntament amb la presència del senglar convertit gairebé en un animal domèstic, amb què els veïns conviuen amb naturalitat i resignació. Els senglars també deixen la seva empremta al barri (David Àngela / Catalunya Ràdio) Però la seva paciència ha arribat al límit. El 128, l'autobús de barri que hi passava amb una freqüència d'una hora i mitja, ha hagut de modificar l'itinerari perquè el carrer Major del Rectoret, continua tallat des de fa gairebé dos anys per una esllavissada provocada per unes pluges torrencials. Això ha perjudicat especialment la gent més gran que ha de demanar ajut als veïns per poder-se desplaçar, segons Núria Ribas, presidenta de l'Associació de Veïns del Sanatori. "Som conscients d'on vivim, els que marxen són gent gran que ho fan obligats perquè al barri no hi poden fer vida normal. Sabem que som uns privilegiats per respirar aire pur a Barcelona, però paguem els impostos com qualsevol veí de la ciutat. L'únic que demanem és que part d'aquests impostos es reverteixin al nostre barri, que el facin digne per viure-hi amb normalitat. La veritat és que a les reunions ja hi ha veïns i veïnes que es plantegen si els seria més favorable la segregació de Barcelona i l'annexió a Sant Cugat. Sabem que Sant Cugat té part del seu municipi integrat a Collserola, com la Floresta o les Planes, i ni molt menys estan com estem nosaltres. Potser caldria fer un exercici de reflexió i ens hauríem de preguntar si Barcelona es mereix tenir una part de Collserola al seu municipi, perquè ni la cuida ni la manté." Aquella mateixa esllavissada es van emportar la terrassa de la Mercè Morató. A hores d'ara encara està ensorrada i podria acabar precipitant-se. Aquesta veïna se sent absolutament abandonada pel consistori. Es considera, juntament amb el seu veí, dels principals afectats per aquella riuada. L'esllavissada del carrer Major ha obligat a modificar el recorregut de l'autobús i anul·lar diverses parades (David Àngela/Catalunya Ràdio) Han hagut de contractar un arquitecte i un advocat, que ha presentat una denúncia a l'Ajuntament i que els assegura que tenen aquest procés guanyat. Mig desesperada la Mercè assegura que cap representant municipal els informa de res. "L'alcaldessa, Ada Colau, va venir a principi del mandat i ens va dir que estaria pendent i present als barris de les Planes i de Vallvidrera i des que es va esllavissar el carrer i la riada es va endur la meva terrassa, el 21 d'abril, ni ha vingut ni ens ha dit res." Els veïns se senten discriminats per l'Ajuntament, asseguren que això és inimaginable i que no es permetria a Major de Sarrià o a qualsevol altre carrer del districte o de la ciutat. Però aquest no és l'únic greuge que denuncien. La majoria de veïns lamenten l'estat de les escales d'aquest barri. En Jesús Escardó, l'expresident de l'Associació de Veïns del Sanatori, considera que són un capítol a part. Les escales, la via de comunicació natural entre els carrers costeruts, sense cap manteniment (David Àngela/Catalunya Ràdio) Fan de via de comunicació entre els costeruts carrers i les estacions de ferrocarril del Baixador i de les Planes. N'hi ha moltes en pèssimes condicions, fins i tot, n'hi ha una d'impracticable, al carrer de Madame Butterfly. Fa més de 5 anys que està barrada per la decisió unilateral d'un veí que volia evitar accidents. En aquest cas s'està pendent de la resolució d'un conflicte judicial, entre un propietari que va fer obres i l'Ajuntament, per la responsabilitat d'una altra esllavissada que va afectar l'escala. El punt tallat al carrer Major del Rectoret (David Àngela/Catalunya Ràdio) Tampoc coneix cap altra ciutat que, com a Barcelona, els seus veïns hagin de pagar un peatge per desplaçar-se al centre. "Amb els incendis també estem amb una mà al davant i l'altra al darrere. I quan hi ha una nevada, si arriba a Sarrià, aquí ens deixen penjats i s'emporten la llevaneus. En canvi, al turisme el cuiden molt més. S'han arreglat els accessos al Tibidabo, se'ls hi ha posat la Cuca de Llum. Saben que hi arriben amb el funicular i amb l'autobús 111, que n'hi ha tres o quatre unitats però en canvi del 118 i del 128, que circulen pel barri, només n'hi ha un. De fet, som els únics que hem de pagar un peatge, el de Vallvidrera, per accedir al centre de la nostra ciutat. Estem molt maltractats, som el cul de Barcelona." I per alguns veïns, la icona més representativa de la deixadesa institucional que pateixen és l'estat d'abandonament del safareig del Sanatori antituberculós, un edifici modernista construït a principi de segle XX per l'arquitecte Joan Rubió i Ballvé, catalogat com a bé cultural d'interès local i símbol del barri. El safareig modernista del Sanatori antituberculós absolutament abandonat (David Àngela / Catalunya Ràdio) A Can Rectoret hi viuen un miler de ciutadans. A tot Vallvidrera en són menys de 5 mil. Una massa electoral poc rellevant per a qualsevol govern de la ciutat. Però els veïns asseguren que malgrat tot, malgrat la indiferència dels gestors i la ignorància dels barcelonins, pocs renunciarien a viure en aquest entorn natural allunyat del brogit del centre de la metròpoli.

Barris de muntanya: la Barcelona oblidada

Els veïns dels barris més enfilats a Collserola se senten discriminats per l'Ajuntament i denuncien falta d'inversions des de fa anys